Archivo de la etiqueta: economies emergents

Cap a on anem

Reconstrucció de la societat

D’una banda, estem immersos en un veritable canvi de paradigma, la “quarta revolució industrial”. Les noves tecnologies, aprofitades pels màxims responsables del capitalisme neolliberal per a enriquir-se més que mai, és adir, pensant en clau de lucre personal en comptes d’en clau de construir una societat per a tots, justa i sostenible, ens ha portat on som. S’apunten tendències clares que anem cap a un context creixent de crisi econòmica i social sense precedents, però no de com revertir aquesta inèrcia, aquest capitalime determinista.

D’altra banda, les economies emergents, especialment la Xina, s’estan expandint econòmicament per arreu, Europa, Amèrica Llatina, Àsia, fagocitant de forma implacable les economies dels països als quals arriben.

Sovint, l’única sortida que els queda als joves preparats és emigrar a altres països, la qual cosa és bastant trista.

I entre mig, queden totes aquelles persones que no poden competir amb  els col.lectius immigratns -d’altra banda, col.lectius completament tancats pel que fa a la integració, real, al país d’acollida- i a les quals el nou paradigme neolliberal-digital també deixa al marge.

No sé quina resposta serà capaç de donar la nostra societat davant d’aquest repte doble. Però, tal com va corraborar Lluis Soler en la seva intrevenció a l’Ateneo, les noves tecnologies ja han tret/estant treien/fent obsoletes un munt de feines “tradicionals”, i ho faran d’una manera exponencial amb el internet de les coses, la robòtica i el Big data.

A continuació deixo dos posts extensos per tal d’evidenciar els dos enfocaments. El primer post, recull les conferències que Lluis Soler (mencioant en l’anterior paràgraf) i Alfonso Bárcena van fer a l’Ateneu el passat 16 de juliol d’enguany. El segon, són les meves reflexions fruit de l’observació analítica del microentorn de l’Eixample de Barcelona, ahir 23 de setembre.

 

Part 1

Prospectiva de futur de la crisi actual. Lluis Soler i Alfonso Bárcena,  dins el Cicle “Liceu Maragall. Crisi i futur incert”. Barcelona, Ateneo, 16 juliol 2016.

Introducció

La turbo globalització ha anat traient certeses i seguretats.

A Brasil al juliol només es parlava de les Olimpíades però passava desapercebut l’empêchement de Dilma Rousseff, amb Lula imputat i tot el país dividit (la meitat de la població ho ha vist com un cop d’Estat).

Mostra que les cosses estan canviant molt ràpidament. Exemple: èxit del Brexit, el que justament el dia anterior a aquesta trobada va passar a Turquia, etc.

Conferenciants:

Alfonso Bárcena

[Autor de la tesi: “Macro filosofia del capitalisme”]

La conferència versa sobre l’evolució macroeconòmica de la crisi però lligant-ho amb qüestions culturals i humanistes.

  • Background: en 100 anys, pas d’una economia de industrial a una economia digital i canvi d’una economia de demanda a una economia d’oferta. Com afecta això al factor treball (factor W)
  • conseqüències de la crisi: desigualtat, etc.
  • escenaris de futur de cap a o pot anar l’economia: estancament o tecno-optimisme
  • es possible un post capitalisme? : l’economia col·laborativa, els moviments radicals, etc. poden acabar amb el capitalisme?

1- El canvi de model:

Canvi cap a col·laboracionisme. (ex, wikipedia)

Necessitat de transparència, (ex., el que ha passat amb Wikileaks)

tercer: globalització, tot està interrelacionat. La desestabilització puntual (ex, Turquia) afecta a escala global.

quart: la necessitat de compartir. La propietat intel·lectual cada cop es protegeix menys, les companyies de software (Apple…) obren els seus codis per a que els usuaris col·laborin amb ells, etc.

i últim: economia que va cap al cost marginal zero. El canvi tecnològic està produint un canvi radical en tots els sectors: fotografia (kodak s’ha ensorrat i en canvi Instagram, que només te 13 treballadors, va ser comprada per 1000 MM de dòlars per Facebook; turisme,  on per exemple Airbnb és economia col·laborativa que fa perdre molts diners als hotels. Es tracta d’empreses que tenen un impacte en els resultats completament invers als costos esmerçats. Això gràcies a les noves tecnologies, dispositius, internet, etc. Són models escalables amb cost zero, que no tenen propietats –actius-. Amazon, Google, Tesla… són companyies disruptives perquè van contra els models anteriors econòmics i industrials.

Segon canvi històric que estem vivint: pas d’un model de demanda keynesià a un model d’oferta. El model de demanda buscava dinamitzar tots els factors productius i implicar a tots els agents per invertir en l’economia i crear el màxim creixement possible. Incorporava productivitat, demanda i consum, sense que s’imprimís més diner del que realment es necessitava, per tant sense perill que es produís inflació. En canvi, a principi dels 70 s’imposa el model de la oferta com evolució de la dinàmica històrica, perquè hi havia una inflació de costos, a nivell mundial, deguda a les crisis del petroli i de la energia i per la impressió descontrolada de dòlars per part de EEUU per a finançar la seva política exterior.  Lluitar contra impostos i contra inflació va anar potenciant l’economia de la competitivitat; el model de la oferta va acabar fent que els posseïdors de capital augmentessin el  seu particular creixement, en un entorn en què el paper de l’Estat anava a menys. Comença a ser menys necessari el factor W perquè amb la incorporació de les NT s’està produint molt més.

Recapitulant:

per al model de demanda, 2 factor s importants:

  • valorar (remunerar) el factor W
  • realitzar esforços reals per a que tothom pogués consumir

(model keynesià)

per al model de la oferta, tot això queda en res. L’important és:

  • el control de la inflació
  • la remuneració del capital i de tots aquells professionals que tinguessin el major valor per l’accionista – sorgeix doncs la classe directiva.

(model neolliberal de Reagan i Tatcher que va començar a finals dels 70)

2- conseqüències de la crisi:

primer: desigualtat creixent en els països desenvolupats

segon: precarització laboral. El nou status laboral és el “precariat”, que ja afecta a tots el professionals, inclosos els qualificats. Treball per projectes, lleialtat laboral que es renova cada dia, no es poden fer plans a llarg termini.

tercer (conseqüència del segon): Outsiders laborals, amb risc de passar de vides precàries a vides supèrflues, amb el perill de radicalització terrorista, etc.

quart: entrem a la normalitat d’un capitalisme sense treball i la societat dels 3/3: 1/3 de d’aturats, 1/3 d’exclosos i 1/3 de treballadors que es creuen segurs i esdevenen una elit.

3- escenaris de futur:

Escenari 1- Estancament secular

Durant dècades, el creixement ha estat només gràcies a la bombolla. Ara hem entrat a una crisi que no s’acabarà i els bancs seguiran sense donar crèdit. L’Estancament secular és el destí de totes aquelles economies que depenen de la inversió privada (ergo els bancs) per a solucionar la situació.

Hi ha molts diners al mercat, però els projectes no es consideren rentables. Expectatives de guanys menors que el cost del préstec. Resultat: estancament.

Mentrestant, Banc Central i governs europeus miren per la “expandeflació”: crear deute públic per a seguir creixent. Assistim al final de la socialdemocràcia, abans el creixement que la igualtat.

Escenari 2- Tecno-optimisme digital

Silicon Valley i companyia fan apologia que estem en una revolució digital on la connectivitat de ments, màquines i bits farà capaç un nou desenvolupament molt gran. aquesta nova economia col·laborativa que no està recollida al PIB, no valorada, equival, segons els defensors d’aquest tecno-optimisme, al 20% del mateix.

Evolució cap a l’oligopoli: “the winner takes it all”. Són companyies amb molta menys necessitat de factor W.

Defensen que hi ha 3 motors bàsics que faran que augmenti la productivitat i el creixement:

  • digital (sense cost, residual zero),
  • exponencial (es pot escalar exponencialment sense cost),
  • combinatòria. Cada innovació crea blocs de noves innovacions

Per a impedir que aquest escenari s’esfondri degut als que queden al marge, els tecno-optimistes són partidaris de garantir la renda bàsica per a garantir l’existència.

4- es possible un post capitalisme?

Es difícil imaginar tornar al socialisme.

Però: el capitalisme porta a l’exclusió. La premissa que millor no invertir si això porta a perdre diners està portant a espirals com que els interessos són negatius, cosa mai vista.

Només es preocupa per el creixement del capital, i el factor W no importa en absolut.

quines són doncs les alternatives?

primera: passar de la lògica de la escassesa a la lògica de l’abundància. Incrementar la economia col·laborativa, que té recursos abundants, encara que no remunerats, per sortir de la economia de la mancança de recursos, que és l’actual. Però fer-ho de veritat, canviant la lògica -Uber, Airbnb, etc. en realitat només aprofiten la economia col·laborativa per a que reverteixi en el seu propi benefici, no són un canvi real.

Però una economia de xarxa (d’internet) no és compatible amb una economia productiva. La realitat actual és que moltes xarxes socials no són realment descentralitzades ni equivalen a un apoderament de la gent. I moltes companyies que utilitzen la col·laboració tendeixen en realitat als oligopolis. No serà en realitat doncs un hipercapitalisme que utilitza les xarxes com a plataforma d’expansió?

segona: Una altra possibilitat és que anem cap a un capitalisme d’Estat. Cal però definir el grau d’intervencionisme: model xinès, model europeu… aquest capitalisme d’Estat però, comporta el risc d’anar cap a una nova societat feudal en la qual els acreedors del deute són els Senyors que ostenten el poder.

I la tercera és pensar que no és possible una alternativa. Les alternatives anteriors fan reflexionar si el capitalisme està perdent la batalla cultural. Vivim en un mon en què és més fàcil imaginar la fi del mateix que la fi del capitalisme?

Lluis Soler

Recollint         l’exposició         de           Bárcena,            la           conferència versa      sobre      les      conseqüències socials i culturals del nou capitalisme, afectació en termes de conseqüències humanes, en experiències…

Anem cap a un escenari de creixent malestar combinat amb creixent desorientació, confusió.

Que al seu torn ens poden fer anar cap a (1) noves formes de col·laboració (ja esmentades) però també (2) poden generar noves formes de hipermercantilització de l’existència humana i (3) generar noves formes de crispació i rebutjà  frontal a l’altre.

Les NT poden ser molt engrescadores per a creadors d’APPs i als pocs que viuen el repte com il·lusionador i que fins i tot triomfen realment; però per a la majoria, la realitat és ben diferent: risc permanent, malestar, angoixa, realitat líquida, etc.. Però ens agradi o no, anem cap a un capitalisme en el qual un munt de gent sobrarà, la qual cosa és inèdita en termes històrics. Aquesta exclusió, laboral repercuteix més enllà del tema d’ingressos, i una renda mínima no soluciona l’arrel del problema. S’entra (la persona) en una dinàmica de desmotivació, pèrdua d’autoestima, pèrdua de contactes, al final apatia i fins i tot comportament antisocial. Generant un cercle viciós.

Si ajuntem aquest dos elements: canvi social, relacional, productiu… degut a les NT i exclusió de gran part de la població, trobem un tercer: la professió ha estat tradicionalment un element d’identitat, definitori, de la persona. Sense una feina, va desapareixent la mateixa identitat de la persona.

Es cert que les xarxes socials permeten coneixement il·limitat d’ ”amics” però això no reverteix pas en poder-se’n refiar que demà aquest amic no m’apunyali per interessos.  No pot haver-hi compromís. I sense compromís, pot haver relacions humanes sòlides?

És a dir:

  • canvis en el món professional, laboral
  • canvis en la forma de relació amb els altres

i al final, abisme entre allò que podem tenir i allò que en realitat tenim. Entre allò que prometen els anuncis de televisió i el què desprès som realment capaços d’assolir, que sovint és molt poc o res.

Recapitulant doncs: sentiment d’insatisfacció i malestar sumat a grau molt gran d’incertesa. Cap a on ens porta tot això?

Cap a una autèntica batalla cultural: de valors, idees i conductes.

De la qual s’apunten tres tendències:

  • noves formes d’activisme social i polític (primavera àrab, podem, moviments veïnals…, que reverteixen en noves formes d’economia col·laborativa i forma d’organitzar-se socialment molt més horitzontal. Seria un escenari prometedor, però val a dir que “no és or tot allò que brilla”
  • por i frustració porten a cercar un cap de turc, aquell que no te el meu color de pell, religió, creences, costums –creixement del neó-autoritarisme, xenofòbia, cada cop més arreu d’Europa, sobretot entre els perdedors de la globalització, els que tenen por de perdre feines totalment precàries.
  • hipermercantilització de l’existència en la seva totalitat. Airbnb, Uber, etc. representen intercanvi aparentment gratuït de bens i serveis que, d’entrada, va en detriment d’activitat declarades, ergo d’impostos; però, sobretot, són gratuïtes perquè permeten obtenir enorme quantitat de dades, el Big data, que són venudes a les empreses que en fan ús.

Però el cas és que tot això ho fem voluntàriament. Amb l’exposició pública (a Facebook, etc.) de tot el que abans consideràvem íntim, per tal d’obtenir-ne un benefici econòmic, de coneixement públic o de la manera que sigui.

 Què es pot fer?

Hem de recuperar la noció d’espai públic, en el qual, tant de forma virtual com presencial, siguem capaços d’interactuar amb els altres de forma sincera , en la recerca del  bé comú.

 Part 2

Joan Masip Oliveras

23/09/2016

Impressions del mercat laboral, a partir d’anàlisi organolèptic minuciós

Recorregut a peu per l’Eixample de Barcelona: Consell de Cent/St. Joan – CAATEE (Diagonal/Aribau) – Facultat de Biblioteconomia (Melcior de Palau) – Consell de Cent/St. Joan (via Pça. Catalunya):

Observacions:

Repartiment del mercat

El 90% de bars (és a dir, tots excepte: (1) els que són de tradició centenària, tramesos de generació en generació i que s’han esdevingut quasi en patrimoni de la ciutat i (2) els que són amb una mica de valor afegit/luxe/classe) pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, xinesos.

TOTES (100%) les petites botigues de queviures (antics “colmados”) pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, paquistanesos o magribins.

El 80-90% de les fruiteries (és a dir, totes excepte les que són de fruita ecològica o que disposen d’algun valor afegit) pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, paquistanesos o magribins. Tot i que comença a distingir-se un percentatge creixent del nombre d’aquests establiments propietat o regentats per xinesos.

Es comença a veure un nombre creixent de supermercats (cadenes com Condis o Coaliment) propietat o regentats per paquistanesos o magribins.

TOTES (100%) les botigues de “tonteries” (antics tot a cent, després tot a euro), pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, xinesos. Tot i que ja es veuen botigues d’aquest tipus, en les quals es ven “de tot”, que ofereixen articles de major qualitat (alguns fets aquí Catalunya) que pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, xinesos. És a dir, que ja no es limiten a la venda a l’engròs (la qual per descomptat, copen des de fa anys) i els basars. Evidentment, també es poden veure ple de perruqueries, salons de massatge i molts altres negocis regentats per xinesos.

En àmbits completament diferents, com el de la rehabilitació de façanes d’edificis, hi ha un gran nombre d’empreses que són de països de llatina-Amèrica.

En conclusió, es visualitzen molt pocs negocis regentats per gent del nostre país: botigues de pernil i embotit de qualitat, sabateries, botigues de venda de menjar cuinat, alguna ferreteria…

El “paquet” de la venda de roba, se’l reparteixen d’una banda, les grans cadenes de preus inabastables pel consumidor mitjà, de l’altra, ZARA per a la massa mitjana (conseqüentment, no es estrany que aquesta marca del Senyor Amancio Ortega no pari de créixer, aparentment sense límits ni horitzó).

Obertura de nous negocis

Pràcticament la totalitat de negocis (sempre parlant en suport físic, a la manera “tradicional”) que endeguen aquells que gosen fer-ho són bé de l’àmbit de la restauració o bé de l’àmbit de la moda. El sector cultural representa una iniciativa minúscula.

Comportament social

  1. Usuaris

Qualsevol negoci del sector cultural que quedi fora del centre de l’Eixample està buit. Hi ha un gran desinterès per la petita llibreria o botiga de discs. És doncs, molt difícil subsistir i fer front a les despeses fixes. En canvi, les grans superfícies –FNAC, Casa del llibre…- estan plenes a vessar (es fa cua per pagar a l’FNAC, que ha habilitat un sistema de pagament on una pantalla de plasma i una veu de robot van indicant als usuaris a quina caixa s’han de dirigir per a pagar, com si fos l’administració, en comptes que cadascú vagi on li doni la gana!. Personalment, ho trobo demencial.

  1. Empresaris, botiguers

L’ integració per part dels col·lectius xines, paquistanès i magribí és nul.la. En forma d’una invasió més o menys subtil,  van adquirint tots els negocis abans esmentats i fent-los rutllar amb persones pertanyents al seu mateix col·lectiu, que treballen 7/24, m’arriscaria a dir que en unes condicions econòmiques qüestionables.

La capacitat generadora de negoci d’aquests col·lectius, front a la cada cop més feble, ja quasi bé nul.la, capacitat per part del autòctons, només s’explica per l’existència de màfies organitzades que –no sé com ni de quina manera- fan tal pressió  sobre els propietaris que aquests es pleguen i accepten l’intercanvi (aquesta és una impresió personal, sincerament m’agradaria que hi afegissiu els vostres comentaris perquè trobo que és una qüestió que s’ha d’abordar urgentment).

Quan dic que la integració per part dels col·lectius és nul.la, vull dir nul.la en tots els sentits. Si els fas qualsevol pregunta referent al negoci (com és que l’han adquirit, si ells en són els amos, com és que no han canviat el nom del local ni l’han personalitzat de cap manera…), “no entenen  l’idioma” (no el català, sinó el castellà!). I si els preguntes en anglès, et responen mentides. Si. Vaig passar per un bar, no recordo si a Consell de Cent o Diputació, a l’Eixample Esquerre, que es diu Lemmy (o Lemy). Encuriosit (Lemmy… Motorhead, sabeu?) vaig entrat a preguntar, en anglès, per l’origen del nom del bar i el noi, xinés, em va contestar que era el seu nom (…). Ha!!.

Una petita reflexió final

Aquesta presa de realitat –de veritat, no de conversa de tòpics- em va fer entendre bastant millor el context actual, d’atur i de precarietat laboral. Com ha d’haver-hi feina per la gent d’aquí? –que quedi clar què vull dir amb això: per “aquí” em referixo als de tota la vida d’aquí, perquè, evidentment, tots aquests col·lectius també són d’”aquí”, també són catalans, com no pot ser d’altra manera. Negar-ho és entrar en terrenys execrables i no és pas la meva intenció. I em sembla que està ben clar el que vull dir i qui ho vulgui entendre diferent ja s’ho farà. Només escric la realitat del moment que estem vivint, tal com jo la vaig copsar durant quatre hores de recorregut/anàlisi.