Archivos de la categoría música

Deep Purple – Worst to best

Deep Purple. from the not so good to the very best

La banda de hard rock Deep Purple ha estat una de les més influents de la història del rock.

Ara que estan fent la segona meitat de la que molt probablement serà la seva darrera gira, arran de l’àlbum InFinite, és un bon moment per a aportar la meva valoració de cada àlbum, ordenats d’aquell el qual, segons el meu criteri, posaria en darrer lloc a aquell que per a mi és el millor:

Shades of Deep Purple (1968)

 (MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

Shades of DP

El gran començament. Desprès de diferents canvis de personal i de noms per a la banda, finalment neix el concepte Deep Purple. Aquest àlbum conté dos dels seus primers clàssics: un de propi, Mandrake Root, i una versió de Hush, de Joe South.

Deep Purple (1969)

(MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

deepPurple

En el seu tercer àlbum, la banda s’adona que amb Evans i Simper no van enlloc. Malgrat això, i malgrat el fet que seguien incloent versions d’altres en els seus àlbums (val a dir que, a diferència de les brillants versions de Hush o Hey Joe, la interpretació que inclouen aquí de Lalena, de Donovan, no te cap força), Deep Purple conté dos temes que passaran a formar part de la llegenda: Chasing Shadows, amb la gran bateria de Paice, i Why didn’t Rosemary, amb un dels millors solos de tota la carrera de Blackmore.

The book of Taliesyn (1969)

(MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

 

TheBookOf

El segon àlbum ja demostra la capacitat creativa i la consistència de la banda, ja en aquesta primera formació que desprès es va anomenar MARK I. Tot i que aleshores estava triomfant més als Estats Units que a Europa.

Aquest és un disc semiconceptual construit al voltant de set estats d’ànim que donen lloc a les set cançons. Hi trobem temes propis ja mítics, com Listen, Learn, Read on … o la instrumental Wring that neck (després anomenada, també, Hard Road) al costat de grans versions, com Kentucky Woman o River Deep Mountain High, amb la introducció Also Sprach Zarathustra de A Space Odyssey.

Who do We think We are (1973)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
WDWTWA

Aquest va ser el final dels temps gloriosos. Desprès de les tres obres mestres, In Rock, Fireball i Machine Head, la relació entre Gillan i Blackmore es va tornar absolutament impossible. Malgrat això, el disc conté temes memorables, com Woman from Tokyo i Mary Long.

Bananas (2003)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

Bananas

Amb la sortida del geni Jon Lord, després de l’àlbum A.Band.On , semblava un cop més que s’havia arrivat a un punt i final, però mai res meny cert. Tot i això, en aquest àlbum, el primer amb Don Airey als teclats, és evident que no estaven en el millor moment, si ho comparem amb els excelents fruits que més endavant hauria de donar aquesta formació.

Bananas és un disc irregular, amb molt, potser massa, comandament d’en Ian Gillan. Hi ha però tres temes en el disc, Pictures of innocence, I got your number i Bananas, en els quals Steve Morse i Don Airey converteixen una composició només acceptable en una altra gran obra de signatura Purple.

Curiosament, el tema escollit d’aquest disc per a recopilatoris que s’han fet posteriorment sempre ha estat The Sun goes down, una canço que mai han tocat en directe.

Come taste the band (1975)

(MARK IV - David Coverdale, Glenn Hughes, Tommy Bolin, Jon Lord, Ian Paice)

ComeTaste

Si Who do We think we are va ser el final de la primera gran època, Come taste the band va ser el final de la segona i, aparentment, el final del grup. Desprès del força aconseguit Stormbringer i que Blackmore els deixés, per a començar la construcció de Rainbow – la segona llegenda porpra, tan gran com, o per a molts fins i tot més, que els mateixos Deep Purple – el grup es va refer amb un nou guitarra, Tommy Bolin.

Per a molts, aquest àlbum és més un gran disc de Coverdale, Hughes i Bolin amb la participació de Jon Lord i Ian Paice (de fet, el mateix Jon Lord ho explicava així en una entrevista). En la meva opinió, res més allunyat de la realitat. Aquest és un gran àlbum clarament definitori d’un canvi de cicle de Deep Purple d’igual magnitud que el canvi de cicle que representaria Purpendicular el 1995. Tommy Bolin, mort fatídicament l’any seguent amb només 25 anys, amb la seva particular virtuositat tan diferent de la de Blackmore, va fer que la resta del grup construís al seu voltant un disc de rock amb influències funk, farcit de solos magnífics de Jon Lord, com per exemple i sobretot Owed to “G”, o la formidable You keep on moving. Posar aquest disc en aquest lloc és una opinió personal. És una de les obres més controvertides de Deep Purple, per a molts una de les millors, amb grans temes, com l’esmentada You Keep on moving o Lady Luck, per dir-ne dos, tot i que tot l’àlbum manté bastant el mateix nivell.

Cap a on hauria anat el grup si haguessin estat capaços de continuar amb aquesta formació o si Tommy Bolin no haguès mort tan jove és un misteri. Però la realitat va ser que la genialitat de Bolin, juntament amb la seva idiosincràcia i en el context d’allò en què s’havia convertit Deep Purple el 1975, va representar la fi del grup. Si més no així ho va semblar durant molts anys …

Abandon [A.Band.On] (1997)

MARK VII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Jon Lord, Ian Paice)

abandon

Aquest va ser el darrer treball amb Deep Purple del gran mestre Jon Lord. Desprès de l’apoteòsica obertura que havia representat Purpendicular, el primer àlbum amb Steve Morse (difícil de païr en el seu moment però valorat unànimament en la seva justa mesura un cop posat en perpectiva), A.Band.On, o Abandon, com finalment s’ha acabat coneixent, va representar tornar clarament a l’essència del so Purple. És un àlbum dur (Seventh Heaven és una de les cançons més heavy de tot el repertori del grup, almenys des del In Rock), consistent i en el qual Jon Lord es llueix particularment, com si fos conscient que feia el seu vinil final a Deep Purple. És un disc molt orgànic, però podriem destacar Any Fule Kno that, Almost human, Seventh Heaven o Fingers to the bone.

El títol de l’àlbum, vist en retrospectiva, va estar molt ben triat; un abandonament, irremplaçable, i un final. Però una banda que seguia endavant. Com sempre.

Slaves and Masters (1990)

MARK V -  Joe Lynn Turner, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

slavesMasters

Aquest ha estat l’àlbum més injustament denostat de tota la discografia del grup. Qualitativament, pel que fa a Ritchie Blackmore tant bo o en la línia del The House of blue light o The Battle rages on … Però el fet de tenir el Joe Lynn Turner com a cantant en comptes de Ian Gillan (altra vegada foragitat per desavinences amb l'”Home de Negre”), va fer que un excelent àlbum de immaculada signatura Deep Purple s’acavés encasellant en la fornada AOR de finals dels anys 80. Una llàstima.

Rapture of the deep (2005)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

Rapture

Desprès del no del tot satisfactori Bananas, el grup es va centrar altre cop i, tal com havia fet amb Abandon vuit anys abans, Rapture of the deep va ser una tornada a l’essència del so Purple, desprès dels experiments de l’àlbum anterior.

Rapture … és un disc que van fer com ho feien en els vells temps gloriosos; fresc i directe, construit al voltant de jams sessions, en poc més de dues setmanes de gravació. Però alhora consistent i molt bo, denotant que la inspiració seguia ben viva i la formació actual amb Airey prometia encara més material i encara millor (com després s’ha vist ben clar). Des de Money talks que obre l’àlbum (amb similituds indissimulades amb Perfect Strangers) fins Before time began, la construcció progressiva que el tanca, l’únic tema una mica més fluix que la resta és Don’t let go. La producció és la nota clarament millorable; tot i així, un gran àlbum, que seria altra cop el darrer, fins molts anys més tard …

Stormbringer (1974)

MARK III - David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

Stormbringer

El segon àlbum de la formació MARC III, que va ser capaç de treure dos àlbums apoteósics, Burn i Stormbringer, en un mateix any.

Malgrat la màgia de Burn s’anava fonent a mida que Ritchie Blackmore s’anava cansant del grup – que s’escorava cada vegada més  cap al funkie – i tenia posat el seu pensament més en Rainbow que no pas en Deep Purple, encara van ser capaços de crear cançons icòniques com Stormbringer, Lady double dealer o la magnífica balada Soldier of fortune.

 The house of Blue light (1987)

(MARK II-b - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
THOBL

El successor de Perfect Strangers.  Un àlbum que tècnicament i estilísticament està a la mateixa alçada, però està mancat de la genialitat irrepetible d’aquell. Malauradament, la química entre Blackmore i Gillan va perllongar-se molt poc temps (això és, si mai n’hi havia hagut) i tres anys desprès de produir l’obra mestra que és el Perfect Strangers es va esvair del tot. Però com que són cinc genis, encara van ser capaços de crear un disc que per a molts figura entre els millors de Deep Purple. Amb una cara A més compacta i carregada de temes icònics i una cara B més dispersa i experimental (però completament efectiva, com en Mitzi Dupree o Strangeways).

Igual com havia passat en la dècada dels 70 amb Who do we think we are, que pressagiava la fi d’un cicle, també aquí, anys desprès i vist en perspectiva, es pot veure un final o, si més  no, un tancament. La immensa majoria de gent va donar la banda per finiquitada del tot desprès del Nobody’s Perfect (el directe oficial recull de la gira del The House of Blue light). Trenta anys després encara volten el planeta fent concerts dia sí i dia també.

The battle rages on … (1993)

(MARK II-c - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

TheBattle...

En la meva opinió, aquest disc és superior al The House of blue light, malgrat que, com Slaves and Masters, no ha estat prou ben valorat per la crítica. I el que sí és cert és que la producció és força millorable.

De tots els temes, només Lick it up és fluixeta. La resta són tots ells brutals, amb un Ritchie Blackmore indomable. Destaquen especialment l’obertura The Battle rages on … i Anya, que desprès Mr. Blackmore adaptaria d’alguna manera en la forma d’Ariel en el seu darrer disc amb Rainbow, Stranger in Us all.

 InFinite (2017)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

InFinite

El segon àlbum produit per Bob Ezrin. Malgrat no estar a la mateixa alçada que el Now What?!, va completament en la mateixa línia. Rock dur (més dur que el Now What?!), innovació, química, genialitat en cadascun dels cinc membres i una producció tan immaculada com ho va ser la del disc precedent. El resultat: un disc d’acomiadament (si això és el que és) immillorable. Tot i ser el de més curta durada de tota la seva discografia. Destaquen The Surprising, Time forBedlam, All I got is you i Birds of prey

Concerto for a group and Orchestra (1969)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
concerto

Monumental, i absolutament innovador aleshores, experiment del mestre Jon Lord, que, amb vint anys d’edat, va composar els tres moviments d’un concert pensat per a orquestra i grup de rock. En només un mes, el temps del qual disposava abans de l’actuació que va aconseguir tancar al Royal Albert Hall de Londres. L’orquestra va ser dirigida pel ja traspassat Sir Malcom Arnold.

En el primer moviment, Allegro, la banda i l’orquestra es comencen a conèixer. Després d’una llarga introducció de l’orquestra, Blackmore fa el primer cop de timó amb un solo de cinc minuts; quan l’orquestra tot just comença a argumentar altra vegada, Jon Lord és qui pren la veu. El moviment acaba amb una batalla oberta entre grup i orquestra.

En el segon moviment, Andante, orquestra i banda fan una treva. És un impàs tranquil que permet lluir-se a Ian Gillan.

El tercer acte, Presto, és un crescendo que acaba amb una apoteosi final, la lluita sense guanyador entre l’orquestra i el grup. És durant aquest tercer moviment que Ian Paice fa el seu brillant solo de bateria.

Aquest no és un àlbum més de la discografia del grup. Va marcar una fita transcendental, tant per als membres del grup com per al reconeixement d’aquest per part de la crítica. Alhora que va evidenciar la genialitat de Jon Lord i va esdevenir un experiment que després molts altres grups (Metallica, Kiss, entre d’altres) han imitat.

Jo mateix fins a dia d’avui no havia valorat prou aquesta obra, potser per centrar-me sempre en la seva “discografia”, entesa aquesta com el conjunt homogeni d’àlbums, cadascun amb vuit o deu peces que formen una unitat més o menys orgànica. (De fet, normalment la crítica quan parla de la discografia del grup diu que aquest ha fet vint àlbums, sense incloure-hi el Concerto). M’han hagut de fer adonar del meu error, cosa que agreixo enormement.

Per tant, per la aposta, per la immensa qualitat tant de l’orquestra com de les aportacions individuals de cada component del grup i per com va marcar la història, no només la del grup sinó també la forma d’entendre la relació  entre dos estils tan antagònics però  alhora tan encadellables, tan excloents com incloents, aquest àlbum s’ha de situar entre els millors dels millors.

 (1995)

MARK VII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Jon Lord, Ian Paice)

Purpendicular

Mort el rei, llarga vida al rei. Steve Morse agafa el relleu de Ritchie Blackmore sense intenció en cap moment d’imitar-lo.

Quan Morse va incorporar-se, tota la resta del grup van retrovar una llibertat insospitada. Amb el temps van identificar els darrers anys amb Blackmore com un estat de tensió permanent que, malgrat les excelents composicions, no revertia en energia positiva cap a les persones que les composaven (amb la possible excepció d’en Ritchie). Alliberats, van forjar una química absoluta amb la forma de tocar del virtuós Morse i van crear un un disc experimental molt allunyat del so de Perfect Strangers però conservant aquella essència que impregna el so purple de tots el àlbums del grup.

El disc està farcit de temes imperdibles i ja intemporals: Ted the mechanic, Sometimes I feel like screaming, Cascades, Rosa’s cantina

Un veritable recomençament. Tant encoratjador per a ells com sorpresiu i esperançador per als incondicionals fans de la banda.

Fireball (1971)

(MARK II-a – Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

 Fireball

El tercer del sant grial del MARC II. Evidentment, no podien superar In Rock. Per això no ho van intentar. Fireball és un disc més experimental i arriscat (sembla que Purple evoluciona a partir d’alternar cada vegada un disc d’experimentació amb un disc magistral de retorn a l’essència, com fent un pas enrera per saltar-ne després tres endavant …), però de resultat impecable. La màgia seguia viva i en el seu màxim apogeu. Conté temes que han quedat com a referents inamovibles de cada concert: Fireball, Demon’s eye o The Mule, amb un Ian Paice estratosfèric. I, al costat d’aquests tres, els episodis country-folk-blues de Anyone’s daughter i No one came i la incursió barreja de rock dur i sinfònic que és Fools.

Now What ?! (2013)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

NowWhat

I ara què?, doncs ara fan un disc que ningú haguès pogut pensar que serien capaços de fer desprès de vuit anys de sequera, pel que fa a àlbums d’estudi (en temes de gira, no van parar mai quiets). Bob Ezrin és sens dubte el millor productor amb diferència que ha tingut el grup en tota la seva llarga història. Quan Ezrin va proposar-los enregistrar un nou disc amb ell , ni ells mateixos eren conscients de l’immens potencial que, encara aleshores i després de 45 anys, aquest home era capaç d’extreure’ls.

Aquest àlbum, dedicat al traspassat Jon Lord – que va morir mentre l’enregistraven i a qui dediquen, a banda de l’àlbum, els temes Above and beyond i Uncommon man – és una joia pràcticament des del començament fins el final, com a molt amb la l’excepció de Vincent Price, curiosament la més tocada en directe i escollida per a posteriors compilacions que s’han fet.

Burn (1974)

MARK III - David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

Burn

Perfecte, quasi, de principi a fi (amb l’excepció de “A” 2000).

Temes com Burn, Might just take your life, Lay down stay down o la brutal Mistreated no cal comentar-los.

Perfect strangers (1984)

(MARK II-b - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

PS

El so de Perfect Strangers té poc a veure amb el del MARC II-a. Però això és Deep Purple als vuitanta, despres d’un llargíssim parèntesi de quasi deu anys durant el qual cadascú – Blackmore  amb Rainbow, Lord i Paice amb Whitesnake i Gillan amb la banda del seu nom – va enregistrar els seus respectius àlbums, molts d’ells grandíssims, àlbums que després es convertirien amb corpus del gegantí llegat de la llegenda Purple.

I tota l’experiència, primer amb Deep Purple i desprès amb el que van fer per separat, va esmolar la creativitat i la virtuositat dels cinc musics (Roger Glover va dedicar-se a descobrir i produir grans bandes com Judas Priest o Nazzareth). Sumat a la motivació i la li.lusió de ressucitar al que havia estat el grup de rock dur més gran de la història va ser catalitzador prou potent per a què fessin un disc que està entre les seves tres obres mes superbes.

Machine Head (1972)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

MH

El disc instrumentalment més aconseguit de la banda. El disc quasi perfecte que conté Highway star, classic absolut de hard rock, Smoke on the water, la cançò que va transcendir el context del mateix grup per a convertir-se en patrimoni cultural de la humanitat, i Space truckin’, que en l’immortal Made in Japan Jon Lord amb el seu Hammond converteix en una bèstia de 20 minuts. Nomès Maybe I’m a Leo i Lazy estant lleugerament per sota del llistó respecte a la resta del repertori.

In Rock (1971)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

inRock

El millor àlbum del grup. El millor àlbum de Hard Rock de la història. I en general, un dels millors àlbums de rock, nomès comparable a alguns de Led Zeppelin, The Who o Pink Floyd.

El més furiós, el més compacte i el millor en quan a creativitat. La substitució de Nick simper i Rod Evans per Roger Glover i Ian Gillan respectivament, va representar catapultar-los des dels discs del MARK I, en només un any i passant pel Concerto, a dalt de tot, a una fita que mai més han pogut assolir.