Archivos de la categoría cinema

Realitat emmascarada

Vértigo y Cisne Negro

Darrerament he vist dos films que giren al voltant de la construcció de realitats que, sense ser-ho, esdevenen generadores de conseqüències completament reals per als seus autors. L’un és “Cisne Negro”, protagonitzada per Natalie Portman, l’altre, “Vértigo”, el clàssic d’Alfred Hitchcock protagonitzat per James Stewart.

“Cisne Negro” és una mena de faula, que narra la transformació literal d’una ballarina de Ballet en el cigne negre, o, dit d’altra manera, en el seu costat més fosc, i desconegut per ella mateixa.

La Nina (Portman) és una ballarina completament absorbida per la danza; treballa a una companyia de Nova York i sobtadament rep l’oportunitat d’interpretar el cigne negre a la representació que fan del Llac dels signes, substituint a l’anterior noia. La Nina és una perfecta ballerina, i això fa que se senti molt còmode interpretant el cigne blanc; però el director de l’obra no en té prou amb la seva perfecció estètica, li exigeix que es deixi anar, que trenqui les seves barreres mentals, i a més, que ho faci també en el pla personal, perquè la coneix i sap que està fortament reprimida. Thomas Lery, el director de l’obra (interpretat per Vincent Cassell) vol que tregui i experimenti les seves pulsions sexuals, de frustració, d’enveja més ferotges, per donar vida al cigne negre. El que ningú, ni ella mateixa, preveu és que aquesta pressió la portarà a crear una realitat mental paral·lela que a poc a poc anirà envaint la seva forma de copsar, concebre i interactuar amb la realitat del seu voltant, que es va desintegrant a mesura que ella s’abandona a la metamorfosi i converteix l’objectiu d’assolir l’èxit absolut en la representació, en la seva única raó de viure.

Dos factors juguen un pes decisiu en el seu progressiu desequilibri mental: d’una banda, una mare terriblement exigent que de jove va voler triomfar en el món del ballet però no va aconseguir arribar a enlloc i que permanentment la culpa a ella -al fet d’haver-se quedat embarassada i, despés, d’esdevenir una mare soltera- d’haver estat el llast que ho ha impedit; de l’altra, l’angoixa de no donar llibertat a la seva homosexualitat o, ni tan sols, a l’experimentació del plaer en ella mateixa, a causa del condicionament de la seva mare, que l’ha adoctrinat en viure només per la dansa i que la vol apartar tant com pugui d’establir relacions personals i, en general, d’interaccionar amb la vida fora de l’art.

El que passa és que el joc de miralls permanent, i creixent, que s’estableix entre el món real i les representacions mentals de la Nina fan que l’espectador també vagi perdent els seus agafadors i li resulti cada vegada més difícil distingir entre ambdós móns. (d’aquí la magistralitat de la pel·lícula i del seu director –Darren Aronofsky-)

“Vértigo” és molt més  entenedora. Es tracta d’una gran obra de suspens de 1958, basada en el llibre “D’entre els morts” de Pierre Boileau i Thomas Narcejac, dirigida per Alfred Hitchcock.

Malgrat ser un film antic, pot ser que algú no l’hagi vist i vulgui fer-ho. A continuació explico l’argument i desenllaç, o sigui que esteu avisats.

Un exdetectiu de San Francisco, John ´Scottie´ Fergusson (interpretat per Stewart) pateix vertígen, com a consequència del qual ha hagut de deixar la professió. Ja retirat, rep un encàrrec d’un amic seu al qual no pot dir que no: investigar la dona d’aquest, la Madeleine. (interpretada per Kim Novak) Comença a fer-ho i descobreix que aparentment aquesta dona està obsessionada amb una rebesàvia seva, la Carlota; que està posseïda pel seu esperit i convençuda que aquest la vol matar. Per això s’intenta suicidar, però Fergusson ho impedeix. Aleshores s’enamoren, però ell no pot impedir que, al capdavall, ella mori.

Ell queda profundament tocat per aquest fet, i l’espectador un pèl desconcertat, perquè sembla incert cap a on avança la trama. Al cap d’uns dies, en Fergusson es creua casualment  amb  Judy Barton, una noia molt semblant a la Madeleine. Comença a sortir amb ella, però ho fa perquè de forma obsessiva el que vol és transformar la Judy en la Madeleine que va perdre. I és en aquest punt quan el film, i la direcció de Hitchcock brillen més i quan tot té sentit de cop.

La possessió de l’esperit, els somnis de la Madeleine, que els porten a tots dos a una antiga missió espanyola, la mort d’ella… Tot ha estat en realitat una conxorxa orquestrada pel marit per tal de desfer-se de la seva dona. Com a amic íntim de l’´Scottie’, el marit sabia que no es negaria a investigar la seva pretesa dona i, a més, coneixia el problema d’ ´Scottie´ amb les alçades.

Però la realitat sovint té la virtut d’imitar la ficció i, en aquest cas, una petita errada de la Judy fa que en John s’adoni de la veritat i, al final, aquesta acaba morint de la mateixa manera i al mateix lloc exacte on ho va fer la Madeleine, la qual cosa atorga al film una especial càrrega simbòlica.

Dos exemples brillants de l’art del cinema com a mitjà per evidenciar que les realitats no son sempre allò que [ens] semblen. De vegades perquè són mentides que els altres construeixen. Altres perquè la ment, sovint molt més fràgil que no ens pensem, es trenca i es deixa envair per una realitat alternativa amb la qual pot trobar un nou equilibri, estable, quan, pel que sigui, el pes de la nostra realitat és massa gran per suportar-lo.