Archivos de la categoría art i ficció

Documents en els quals l’art o la creació artística són elements rellevants o molt rellevants. Inclou novel.les, assaigs biogràfics, assaigs, etc.

Call of the Wild

Transformacions. Noves realitats

 

Buck

LONDON, Jack. Call of the Wild. [s.l.]: Wordsworth Limited Edition, 1992. ISBN 9781853260261. 67 p.

Aquesta és la història que narra la transformació de Buck, de ser un Sant Bernard gegantí, animal de companyia dòcil i habituat a conviure amb els humans a esdevenir l’ imponent i ferotge líder d’una manada de llops salvatges de les muntanyes de Yukon, a nord oest de Canada. Contextualitzat en els anys de la “Febre de l’Or”, a la segona meitat del segle XIX.

L’autor fa una extraordinària paràbola de com en Buck, esperonat per la crida dels instints animals i de tots els seus avantpassats va creuant la frontera cap a un territori desconegut, mentre va tallant totes les amarres que encara el lliguen a la submissió, la única realitat coneguda fins llavors. Sempre narrant la història des de com ho viu ell, en Buck.

És una gran novel.la de lleialtat, valor i esperança, de Jack London (1876-1972), un dels màxims autors americans situat a cavall dels segles XIX i XX.

Com Lionel Kelly, de la Universitat de Reading, explica en la introducció, Jack London va escriure Call of the Wild el 1903 i White Fang el 1906. Essent ambdues obres cara i creu d’una mateixa moneda, la de la transformació. De l’estat letàrgic dels instints animals, propi de la convivència entre humans, a l’estat salvatge de la lluita per la supervivència en el cas de Call of the Wild; de la renúncia d’un llop a la seva vida salvatge per acceptar la convivència entre humans en el cas de White Fang.

 

Illustrated short story for children

Rucky and Croocky

I put a short illustrated story for children. Hope you like it!

There once was a cat named Rucky and he lived like a king. He had three meals a day and a walk once a day too. When Christopher went out, he put Rucky on his shoulders and the cat looked at the world from above.

Copyright © 2016 by Joan Masip
Copyright © 2016 by Joan Masip

The street cats shouted:

“Hey, Rucky, come play with us!”.

But Rucky looked at them from his higher place and kept saying:

“I do not do with cats that shuffled garbage and sleep on the street”…

Read the complete story on ART

Realitat emmascarada

Vértigo y Cisne Negro

Darrerament he vist dos films que giren al voltant de la construcció de realitats que, sense ser-ho, esdevenen generadores de conseqüències completament reals per als seus autors. L’un és “Cisne Negro”, protagonitzada per Natalie Portman, l’altre, “Vértigo”, el clàssic d’Alfred Hitchcock protagonitzat per James Stewart.

“Cisne Negro” és una mena de faula, que narra la transformació literal d’una ballarina de Ballet en el cigne negre, o, dit d’altra manera, en el seu costat més fosc, i desconegut per ella mateixa.

La Nina (Portman) és una ballarina completament absorbida per la danza; treballa a una companyia de Nova York i sobtadament rep l’oportunitat d’interpretar el cigne negre a la representació que fan del Llac dels signes, substituint a l’anterior noia. La Nina és una perfecta ballerina, i això fa que se senti molt còmode interpretant el cigne blanc; però el director de l’obra no en té prou amb la seva perfecció estètica, li exigeix que es deixi anar, que trenqui les seves barreres mentals, i a més, que ho faci també en el pla personal, perquè la coneix i sap que està fortament reprimida. Thomas Lery, el director de l’obra (interpretat per Vincent Cassell) vol que tregui i experimenti les seves pulsions sexuals, de frustració, d’enveja més ferotges, per donar vida al cigne negre. El que ningú, ni ella mateixa, preveu és que aquesta pressió la portarà a crear una realitat mental paral·lela que a poc a poc anirà envaint la seva forma de copsar, concebre i interactuar amb la realitat del seu voltant, que es va desintegrant a mesura que ella s’abandona a la metamorfosi i converteix l’objectiu d’assolir l’èxit absolut en la representació, en la seva única raó de viure.

Dos factors juguen un pes decisiu en el seu progressiu desequilibri mental: d’una banda, una mare terriblement exigent que de jove va voler triomfar en el món del ballet però no va aconseguir arribar a enlloc i que permanentment la culpa a ella -al fet d’haver-se quedat embarassada i, despés, d’esdevenir una mare soltera- d’haver estat el llast que ho ha impedit; de l’altra, l’angoixa de no donar llibertat a la seva homosexualitat o, ni tan sols, a l’experimentació del plaer en ella mateixa, a causa del condicionament de la seva mare, que l’ha adoctrinat en viure només per la dansa i que la vol apartar tant com pugui d’establir relacions personals i, en general, d’interaccionar amb la vida fora de l’art.

El que passa és que el joc de miralls permanent, i creixent, que s’estableix entre el món real i les representacions mentals de la Nina fan que l’espectador també vagi perdent els seus agafadors i li resulti cada vegada més difícil distingir entre ambdós móns. (d’aquí la magistralitat de la pel·lícula i del seu director –Darren Aronofsky-)

“Vértigo” és molt més  entenedora. Es tracta d’una gran obra de suspens de 1958, basada en el llibre “D’entre els morts” de Pierre Boileau i Thomas Narcejac, dirigida per Alfred Hitchcock.

Malgrat ser un film antic, pot ser que algú no l’hagi vist i vulgui fer-ho. A continuació explico l’argument i desenllaç, o sigui que esteu avisats.

Un exdetectiu de San Francisco, John ´Scottie´ Fergusson (interpretat per Stewart) pateix vertígen, com a consequència del qual ha hagut de deixar la professió. Ja retirat, rep un encàrrec d’un amic seu al qual no pot dir que no: investigar la dona d’aquest, la Madeleine. (interpretada per Kim Novak) Comença a fer-ho i descobreix que aparentment aquesta dona està obsessionada amb una rebesàvia seva, la Carlota; que està posseïda pel seu esperit i convençuda que aquest la vol matar. Per això s’intenta suicidar, però Fergusson ho impedeix. Aleshores s’enamoren, però ell no pot impedir que, al capdavall, ella mori.

Ell queda profundament tocat per aquest fet, i l’espectador un pèl desconcertat, perquè sembla incert cap a on avança la trama. Al cap d’uns dies, en Fergusson es creua casualment  amb  Judy Barton, una noia molt semblant a la Madeleine. Comença a sortir amb ella, però ho fa perquè de forma obsessiva el que vol és transformar la Judy en la Madeleine que va perdre. I és en aquest punt quan el film, i la direcció de Hitchcock brillen més i quan tot té sentit de cop.

La possessió de l’esperit, els somnis de la Madeleine, que els porten a tots dos a una antiga missió espanyola, la mort d’ella… Tot ha estat en realitat una conxorxa orquestrada pel marit per tal de desfer-se de la seva dona. Com a amic íntim de l’´Scottie’, el marit sabia que no es negaria a investigar la seva pretesa dona i, a més, coneixia el problema d’ ´Scottie´ amb les alçades.

Però la realitat sovint té la virtut d’imitar la ficció i, en aquest cas, una petita errada de la Judy fa que en John s’adoni de la veritat i, al final, aquesta acaba morint de la mateixa manera i al mateix lloc exacte on ho va fer la Madeleine, la qual cosa atorga al film una especial càrrega simbòlica.

Dos exemples brillants de l’art del cinema com a mitjà per evidenciar que les realitats no son sempre allò que [ens] semblen. De vegades perquè són mentides que els altres construeixen. Altres perquè la ment, sovint molt més fràgil que no ens pensem, es trenca i es deixa envair per una realitat alternativa amb la qual pot trobar un nou equilibri, estable, quan, pel que sigui, el pes de la nostra realitat és massa gran per suportar-lo.

La trilogía del Detectiu Retirat

Finders Keepers

King, Stephen. Finders Keepers. New York : Pocket Books. Simon & Schuster, 2016. Cop. Stephen King, 2015. 525 p. ISBN 978-1-5011-0012-3. The Bill Hodges Trilogy ; [2]

Aquest és el segon llibre d’una trilogia de tres obres de lectura independent que s’anomena (oficiosament) The Mercedes Trilogy.

Finders Keeper (Simon & Schuster pocket editions)

Mr. Mercedes, comença a l’albada d’un dia de l’any 2009, en el qual un sonat es llança amb un Mercedes robat contra una llarga cua d’aturats de llarga durada, que han estat tota la nit esperant que obrissin les portes d’un centre cívic que els havia promès feina. En l’atac moren vuit persones  i quinze són greument ferides.

La segona entrega, Finders Keepers, comença el 1978, amb l’assassinat d’un escriptor.

John Rothstein és un escriptor que va aconseguir el seu major èxit amb les novel·les de Jimmy Gold, un inconformista que no accepta les regles del sistema ni les hipocresies. El personatge exerceix una forta influència sobre Morris Bellamy, un dels fans de l’escriptor, i aquesta influència es transforma en obsessió i finalment en ràbia quan, en la tercera entrega de les novel·les de Jimmy Gold, el protagonista es “rendeix”, sotmetin-se a treballar per diners i, especialment simbòlic,  acceptant una feina com a comercial.

John Rothstein, que tampoc accepta merdes de ningú, fa divuit anys que es va retirar de la vida social i viu reclòs a una cabana perduda del bosc. I en realitat mai ha deixat d’escriure.

Morris Bellamy i els altres dos que l’ajuden en l’atracament, irrompen a la seva propietat. L’assassinen i buiden la caixa forta, on hi tenia, a més d’un munt de diners, tota la seva producció literària, inèdita, dels darrers divuit anys, entre la qual dues novel·les més de Jimmy Gold.

Dellamy va a parar a la presó, condemnat a cadena perpètua per un altre assumpta, però, abans, amaga els manuscrits en un bagul; que 32 anys després descobrirà Peter Saubers, fill d’un dels ferits greument l’any anterior en l’atemptat de Mr. Mercedes.

El lligam de les novel·les és doncs l’atemptat, però també, i sobretot, Bill Hodges, un detectiu retirat que no va ser capaç de descobrir a l’autor de la matança de 2009 mentre estava de servei, però que sí que ho aconseguirà un cop retirat, precisament degut a la supèrbia del mateix Mr. Mercedes, que no se’n pot estar de contactar amb el detectiu per a vanagloriar-se del que va fer i de com en va poder escapar net.

Personalment, penso que Finders Keepers és millor, s’allunya de l’estil policíac de la primera i s’endinsa fortament en la temàtica, portada a l’extrem, de l’empremta que una obra literària pot deixar a la psique vulnerable d’una persona immadura i altament inestable. Recorda, evidentment, a Misery, però si bé en aquella, Annie Wilkie no acceptava que el seu autor favorit hagués mort a Misery Chastain i volia que la fes tornar, Morris Bellamy el què no accepta és que Jimmy Gold, el seu heroi i raó per viure, s’hagi “venut”, hagi claudicat.

Sense fer espoilers, us poso un fragment del llibre:

“How dare you bait me? I gave my life for those books! I killed for those books”
“I know”, Pete says. “And since you’re such a fan, here’s a little treat for you. In the last book, Jimmy meets Andrea Stone again. How about that?”
The wolf’s eyes widen. “Andrea? He does? How? What happens?”
Under such circumstances the question is beyond bizarre, but it’s also sincere. Honest. Pete realizes that the fictional Andrea, Jimmy’s first love, is real to this man in a way Pete’s sister is not. No human being is as real to Red Lips as Jimmy Gold, Andrea Stone, Mr. Meeker, Pierre Retonne (also known as The Car Salesman of Doom), and all the rest.

Us recomano amb moltes ganes que llegiu aquesta novel·la, que és, en la meva opinió, superior a Mr. Mercedes i una de les seves millors obres.

Ah, i el 7 de juny: End of Watch, la tercera entrega!!

 

 

Art. Realitat donada versus creació de realitat

There are other worlds than these (John, “Jake”, Chambers)

 

Aquesta frase, d’un dels personatges de The Dark Tower, resum l’argument de l’obra més ambiciosa de Stephen King.

Però, a més, és també el live motive d’aquest blog.

Què és la realitat? Què és la creació literària i, obrint el ventall, artística?

Aplicant la Navalla d’Ockham, podem triar que la realitat “real” és la que vivim quotidianament, la nostra “experiència” vital fruit dels estímuls rebuts de l’exterior i de les imatges interiors (o patrons neuronals) que aquests estimuls sensorials fan neixer en la nostra consciència.

Però aquest argument-com qualsevol altra que s’inclogui en el camp de la reflexió filosòfica- és rebatible. Perquè, no és el mateix principi d’Ockham, d’un monjo franciscà del segle XIII, una reflexió més?

La meva opinió és que, un cop defugits tots els aproirismes, com, per exemple, el principi de causalitat, que condicionen el marc conceptual, totes les possibilitats estan en peu d’igualtat. I si introduïm la mecànica quàntica, qui diu on són els límits? Qui diu que no estem, literalment, creant realitat quan duem a terme el procés creatiu, allò que ens diferencia i eleva per sobre de la resta d’espècies animals?

És un tema recurrent per a multitud d’autors, tant en el camp de la ficció com de l’assaig. De fet, és el tema perquè, en certa manera, és la recerca del sentit de la nostra mateixa existència.

En aquest blog doncs hi pot cabre qualsevol temàtica, disciplina o suport que promogui o contribueixi a aquesta dialèctica.

Us invito a que hi dieu la vostra!

JM

Una Torre, per a unir-los a tots

The Dark Tower. Generadora de la creació

La Torre Fosca és l’obra més ambiciosa d’Stephen King.

És un nexe en el qual SK fa que es trobin tots els temps i espais del suposat multivers del qual tant realitat com creació literària formen part.

Roland and The Tower
Roland of Gilead. And The dark Tower

D’una banda, les moltes novel.les que ell mateix ha creat al llarg de tota la seva dilatada activitat literària; de l’altra, la nostra realitat, que l’autor anomena The key Stone World -el món clau-; i en tercer lloc, ell mateix, endintsant-se en el camp de la metaliteratura, en una construcció que recorda molt a Niebla de Miguel de Unamuno, però a l’inrevés, ja que en l’obra d’Unamuno és el personatge protagonista qui es revela contra l’autor, mentre que en el cas de The Dark Tower és l’autor qui s’endinsa en la seva mateixa obra. 😯