Archivos de la categoría art i ficció

Documents en els quals l’art o la creació artística són elements rellevants o molt rellevants. Inclou novel.les, assaigs biogràfics, assaigs, etc.

Deep Purple – Worst to best

Deep Purple. from the not so good to the very best

La banda de hard rock Deep Purple ha estat una de les més influents de la història del rock.

Ara que estan fent la segona meitat de la que molt probablement serà la seva darrera gira, arran de l’àlbum InFinite, és un bon moment per a aportar la meva valoració de cada àlbum, ordenats d’aquell el qual, segons el meu criteri, posaria en darrer lloc a aquell que per a mi és el millor:

Shades of Deep Purple (1968)

 (MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

Shades of DP

El gran començament. Desprès de diferents canvis de personal i de noms per a la banda, finalment neix el concepte Deep Purple. Aquest àlbum conté dos dels seus primers clàssics: un de propi, Mandrake Root, i una versió de Hush, de Joe South.

Deep Purple (1969)

(MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

deepPurple

En el seu tercer àlbum, la banda s’adona que amb Evans i Simper no van enlloc. Malgrat això, i malgrat el fet que seguien incloent versions d’altres en els seus àlbums (val a dir que, a diferència de les brillants versions de Hush o Hey Joe, la interpretació que inclouen aquí de Lalena, de Donovan, no te cap força), Deep Purple conté dos temes que passaran a formar part de la llegenda: Chasing Shadows, amb la gran bateria de Paice, i Why didn’t Rosemary, amb un dels millors solos de tota la carrera de Blackmore.

The book of Taliesyn (1969)

(MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

 

TheBookOf

El segon àlbum ja demostra la capacitat creativa i la consistència de la banda, ja en aquesta primera formació que desprès es va anomenar MARK I. Tot i que aleshores estava triomfant més als Estats Units que a Europa.

Aquest és un disc semiconceptual construit al voltant de set estats d’ànim que donen lloc a les set cançons. Hi trobem temes propis ja mítics, com Listen, Learn, Read on … o la instrumental Wring that neck (després anomenada, també, Hard Road) al costat de grans versions, com Kentucky Woman o River Deep Mountain High, amb la introducció Also Sprach Zarathustra de A Space Odyssey.

Who do We think We are (1973)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
WDWTWA

Aquest va ser el final dels temps gloriosos. Desprès de les tres obres mestres, In Rock, Fireball i Machine Head, la relació entre Gillan i Blackmore es va tornar absolutament impossible. Malgrat això, el disc conté temes memorables, com Woman from Tokyo i Mary Long.

Bananas (2003)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

Bananas

Amb la sortida del geni Jon Lord, després de l’àlbum A.Band.On , semblava un cop més que s’havia arrivat a un punt i final, però mai res meny cert. Tot i això, en aquest àlbum, el primer amb Don Airey als teclats, és evident que no estaven en el millor moment, si ho comparem amb els excelents fruits que més endavant hauria de donar aquesta formació.

Bananas és un disc irregular, amb molt, potser massa, comandament d’en Ian Gillan. Hi ha però tres temes en el disc, Pictures of innocence, I got your number i Bananas, en els quals Steve Morse i Don Airey converteixen una composició només acceptable en una altra gran obra de signatura Purple.

Curiosament, el tema escollit d’aquest disc per a recopilatoris que s’han fet posteriorment sempre ha estat The Sun goes down, una canço que mai han tocat en directe.

Come taste the band (1975)

(MARK IV - David Coverdale, Glenn Hughes, Tommy Bolin, Jon Lord, Ian Paice)

ComeTaste

Si Who do We think we are va ser el final de la primera gran època, Come taste the band va ser el final de la segona i, aparentment, el final del grup. Desprès del força aconseguit Stormbringer i que Blackmore els deixés, per a començar la construcció de Rainbow – la segona llegenda porpra, tan gran com, o per a molts fins i tot més, que els mateixos Deep Purple – el grup es va refer amb un nou guitarra, Tommy Bolin.

Per a molts, aquest àlbum és més un gran disc de Coverdale, Hughes i Bolin amb la participació de Jon Lord i Ian Paice (de fet, el mateix Jon Lord ho explicava així en una entrevista). En la meva opinió, res més allunyat de la realitat. Aquest és un gran àlbum clarament definitori d’un canvi de cicle de Deep Purple d’igual magnitud que el canvi de cicle que representaria Purpendicular el 1995. Tommy Bolin, mort fatídicament l’any seguent amb només 25 anys, amb la seva particular virtuositat tan diferent de la de Blackmore, va fer que la resta del grup construís al seu voltant un disc de rock amb influències funk, farcit de solos magnífics de Jon Lord, com per exemple i sobretot Owed to “G”, o la formidable You keep on moving. Posar aquest disc en aquest lloc és una opinió personal. És una de les obres més controvertides de Deep Purple, per a molts una de les millors, amb grans temes, com l’esmentada You Keep on moving o Lady Luck, per dir-ne dos, tot i que tot l’àlbum manté bastant el mateix nivell.

Cap a on hauria anat el grup si haguessin estat capaços de continuar amb aquesta formació o si Tommy Bolin no haguès mort tan jove és un misteri. Però la realitat va ser que la genialitat de Bolin, juntament amb la seva idiosincràcia i en el context d’allò en què s’havia convertit Deep Purple el 1975, va representar la fi del grup. Si més no així ho va semblar durant molts anys …

Abandon [A.Band.On] (1997)

MARK VII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Jon Lord, Ian Paice)

abandon

Aquest va ser el darrer treball amb Deep Purple del gran mestre Jon Lord. Desprès de l’apoteòsica obertura que havia representat Purpendicular, el primer àlbum amb Steve Morse (difícil de païr en el seu moment però valorat unànimament en la seva justa mesura un cop posat en perpectiva), A.Band.On, o Abandon, com finalment s’ha acabat coneixent, va representar tornar clarament a l’essència del so Purple. És un àlbum dur (Seventh Heaven és una de les cançons més heavy de tot el repertori del grup, almenys des del In Rock), consistent i en el qual Jon Lord es llueix particularment, com si fos conscient que feia el seu vinil final a Deep Purple. És un disc molt orgànic, però podriem destacar Any Fule Kno that, Almost human, Seventh Heaven o Fingers to the bone.

El títol de l’àlbum, vist en retrospectiva, va estar molt ben triat; un abandonament, irremplaçable, i un final. Però una banda que seguia endavant. Com sempre.

Slaves and Masters (1990)

MARK V -  Joe Lynn Turner, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

slavesMasters

Aquest ha estat l’àlbum més injustament denostat de tota la discografia del grup. Qualitativament, pel que fa a Ritchie Blackmore tant bo o en la línia del The House of blue light o The Battle rages on … Però el fet de tenir el Joe Lynn Turner com a cantant en comptes de Ian Gillan (altra vegada foragitat per desavinences amb l'”Home de Negre”), va fer que un excelent àlbum de immaculada signatura Deep Purple s’acavés encasellant en la fornada AOR de finals dels anys 80. Una llàstima.

Rapture of the deep (2005)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

Rapture

Desprès del no del tot satisfactori Bananas, el grup es va centrar altre cop i, tal com havia fet amb Abandon vuit anys abans, Rapture of the deep va ser una tornada a l’essència del so Purple, desprès dels experiments de l’àlbum anterior.

Rapture … és un disc que van fer com ho feien en els vells temps gloriosos; fresc i directe, construit al voltant de jams sessions, en poc més de dues setmanes de gravació. Però alhora consistent i molt bo, denotant que la inspiració seguia ben viva i la formació actual amb Airey prometia encara més material i encara millor (com després s’ha vist ben clar). Des de Money talks que obre l’àlbum (amb similituds indissimulades amb Perfect Strangers) fins Before time began, la construcció progressiva que el tanca, l’únic tema una mica més fluix que la resta és Don’t let go. La producció és la nota clarament millorable; tot i així, un gran àlbum, que seria altra cop el darrer, fins molts anys més tard …

Stormbringer (1974)

MARK III - David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

Stormbringer

El segon àlbum de la formació MARC III, que va ser capaç de treure dos àlbums apoteósics, Burn i Stormbringer, en un mateix any.

Malgrat la màgia de Burn s’anava fonent a mida que Ritchie Blackmore s’anava cansant del grup – que s’escorava cada vegada més  cap al funkie – i tenia posat el seu pensament més en Rainbow que no pas en Deep Purple, encara van ser capaços de crear cançons icòniques com Stormbringer, Lady double dealer o la magnífica balada Soldier of fortune.

 The house of Blue light (1987)

(MARK II-b - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
THOBL

El successor de Perfect Strangers.  Un àlbum que tècnicament i estilísticament està a la mateixa alçada, però està mancat de la genialitat irrepetible d’aquell. Malauradament, la química entre Blackmore i Gillan va perllongar-se molt poc temps (això és, si mai n’hi havia hagut) i tres anys desprès de produir l’obra mestra que és el Perfect Strangers es va esvair del tot. Però com que són cinc genis, encara van ser capaços de crear un disc que per a molts figura entre els millors de Deep Purple. Amb una cara A més compacta i carregada de temes icònics i una cara B més dispersa i experimental (però completament efectiva, com en Mitzi Dupree o Strangeways).

Igual com havia passat en la dècada dels 70 amb Who do we think we are, que pressagiava la fi d’un cicle, també aquí, anys desprès i vist en perspectiva, es pot veure un final o, si més  no, un tancament. La immensa majoria de gent va donar la banda per finiquitada del tot desprès del Nobody’s Perfect (el directe oficial recull de la gira del The House of Blue light). Trenta anys després encara volten el planeta fent concerts dia sí i dia també.

The battle rages on … (1993)

(MARK II-c - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

TheBattle...

En la meva opinió, aquest disc és superior al The House of blue light, malgrat que, com Slaves and Masters, no ha estat prou ben valorat per la crítica. I el que sí és cert és que la producció és força millorable.

De tots els temes, només Lick it up és fluixeta. La resta són tots ells brutals, amb un Ritchie Blackmore indomable. Destaquen especialment l’obertura The Battle rages on … i Anya, que desprès Mr. Blackmore adaptaria d’alguna manera en la forma d’Ariel en el seu darrer disc amb Rainbow, Stranger in Us all.

 InFinite (2017)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

InFinite

El segon àlbum produit per Bob Ezrin. Malgrat no estar a la mateixa alçada que el Now What?!, va completament en la mateixa línia. Rock dur (més dur que el Now What?!), innovació, química, genialitat en cadascun dels cinc membres i una producció tan immaculada com ho va ser la del disc precedent. El resultat: un disc d’acomiadament (si això és el que és) immillorable. Tot i ser el de més curta durada de tota la seva discografia. Destaquen The Surprising, Time forBedlam, All I got is you i Birds of prey

Concerto for a group and Orchestra (1969)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
concerto

Monumental, i absolutament innovador aleshores, experiment del mestre Jon Lord, que, amb vint anys d’edat, va composar els tres moviments d’un concert pensat per a orquestra i grup de rock. En només un mes, el temps del qual disposava abans de l’actuació que va aconseguir tancar al Royal Albert Hall de Londres. L’orquestra va ser dirigida pel ja traspassat Sir Malcom Arnold.

En el primer moviment, Allegro, la banda i l’orquestra es comencen a conèixer. Després d’una llarga introducció de l’orquestra, Blackmore fa el primer cop de timó amb un solo de cinc minuts; quan l’orquestra tot just comença a argumentar altra vegada, Jon Lord és qui pren la veu. El moviment acaba amb una batalla oberta entre grup i orquestra.

En el segon moviment, Andante, orquestra i banda fan una treva. És un impàs tranquil que permet lluir-se a Ian Gillan.

El tercer acte, Presto, és un crescendo que acaba amb una apoteosi final, la lluita sense guanyador entre l’orquestra i el grup. És durant aquest tercer moviment que Ian Paice fa el seu brillant solo de bateria.

Aquest no és un àlbum més de la discografia del grup. Va marcar una fita transcendental, tant per als membres del grup com per al reconeixement d’aquest per part de la crítica. Alhora que va evidenciar la genialitat de Jon Lord i va esdevenir un experiment que després molts altres grups (Metallica, Kiss, entre d’altres) han imitat.

Jo mateix fins a dia d’avui no havia valorat prou aquesta obra, potser per centrar-me sempre en la seva “discografia”, entesa aquesta com el conjunt homogeni d’àlbums, cadascun amb vuit o deu peces que formen una unitat més o menys orgànica. (De fet, normalment la crítica quan parla de la discografia del grup diu que aquest ha fet vint àlbums, sense incloure-hi el Concerto). M’han hagut de fer adonar del meu error, cosa que agreixo enormement.

Per tant, per la aposta, per la immensa qualitat tant de l’orquestra com de les aportacions individuals de cada component del grup i per com va marcar la història, no només la del grup sinó també la forma d’entendre la relació  entre dos estils tan antagònics però  alhora tan encadellables, tan excloents com incloents, aquest àlbum s’ha de situar entre els millors dels millors.

 (1995)

MARK VII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Jon Lord, Ian Paice)

Purpendicular

Mort el rei, llarga vida al rei. Steve Morse agafa el relleu de Ritchie Blackmore sense intenció en cap moment d’imitar-lo.

Quan Morse va incorporar-se, tota la resta del grup van retrovar una llibertat insospitada. Amb el temps van identificar els darrers anys amb Blackmore com un estat de tensió permanent que, malgrat les excelents composicions, no revertia en energia positiva cap a les persones que les composaven (amb la possible excepció d’en Ritchie). Alliberats, van forjar una química absoluta amb la forma de tocar del virtuós Morse i van crear un un disc experimental molt allunyat del so de Perfect Strangers però conservant aquella essència que impregna el so purple de tots el àlbums del grup.

El disc està farcit de temes imperdibles i ja intemporals: Ted the mechanic, Sometimes I feel like screaming, Cascades, Rosa’s cantina

Un veritable recomençament. Tant encoratjador per a ells com sorpresiu i esperançador per als incondicionals fans de la banda.

Fireball (1971)

(MARK II-a – Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

 Fireball

El tercer del sant grial del MARC II. Evidentment, no podien superar In Rock. Per això no ho van intentar. Fireball és un disc més experimental i arriscat (sembla que Purple evoluciona a partir d’alternar cada vegada un disc d’experimentació amb un disc magistral de retorn a l’essència, com fent un pas enrera per saltar-ne després tres endavant …), però de resultat impecable. La màgia seguia viva i en el seu màxim apogeu. Conté temes que han quedat com a referents inamovibles de cada concert: Fireball, Demon’s eye o The Mule, amb un Ian Paice estratosfèric. I, al costat d’aquests tres, els episodis country-folk-blues de Anyone’s daughter i No one came i la incursió barreja de rock dur i sinfònic que és Fools.

Now What ?! (2013)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

NowWhat

I ara què?, doncs ara fan un disc que ningú haguès pogut pensar que serien capaços de fer desprès de vuit anys de sequera, pel que fa a àlbums d’estudi (en temes de gira, no van parar mai quiets). Bob Ezrin és sens dubte el millor productor amb diferència que ha tingut el grup en tota la seva llarga història. Quan Ezrin va proposar-los enregistrar un nou disc amb ell , ni ells mateixos eren conscients de l’immens potencial que, encara aleshores i després de 45 anys, aquest home era capaç d’extreure’ls.

Aquest àlbum, dedicat al traspassat Jon Lord – que va morir mentre l’enregistraven i a qui dediquen, a banda de l’àlbum, els temes Above and beyond i Uncommon man – és una joia pràcticament des del començament fins el final, com a molt amb la l’excepció de Vincent Price, curiosament la més tocada en directe i escollida per a posteriors compilacions que s’han fet.

Burn (1974)

MARK III - David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

Burn

Perfecte, quasi, de principi a fi (amb l’excepció de “A” 2000).

Temes com Burn, Might just take your life, Lay down stay down o la brutal Mistreated no cal comentar-los.

Perfect strangers (1984)

(MARK II-b - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

PS

El so de Perfect Strangers té poc a veure amb el del MARC II-a. Però això és Deep Purple als vuitanta, despres d’un llargíssim parèntesi de quasi deu anys durant el qual cadascú – Blackmore  amb Rainbow, Lord i Paice amb Whitesnake i Gillan amb la banda del seu nom – va enregistrar els seus respectius àlbums, molts d’ells grandíssims, àlbums que després es convertirien amb corpus del gegantí llegat de la llegenda Purple.

I tota l’experiència, primer amb Deep Purple i desprès amb el que van fer per separat, va esmolar la creativitat i la virtuositat dels cinc musics (Roger Glover va dedicar-se a descobrir i produir grans bandes com Judas Priest o Nazzareth). Sumat a la motivació i la li.lusió de ressucitar al que havia estat el grup de rock dur més gran de la història va ser catalitzador prou potent per a què fessin un disc que està entre les seves tres obres mes superbes.

Machine Head (1972)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

MH

El disc instrumentalment més aconseguit de la banda. El disc quasi perfecte que conté Highway star, classic absolut de hard rock, Smoke on the water, la cançò que va transcendir el context del mateix grup per a convertir-se en patrimoni cultural de la humanitat, i Space truckin’, que en l’immortal Made in Japan Jon Lord amb el seu Hammond converteix en una bèstia de 20 minuts. Nomès Maybe I’m a Leo i Lazy estant lleugerament per sota del llistó respecte a la resta del repertori.

In Rock (1971)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

inRock

El millor àlbum del grup. El millor àlbum de Hard Rock de la història. I en general, un dels millors àlbums de rock, nomès comparable a alguns de Led Zeppelin, The Who o Pink Floyd.

El més furiós, el més compacte i el millor en quan a creativitat. La substitució de Nick simper i Rod Evans per Roger Glover i Ian Gillan respectivament, va representar catapultar-los des dels discs del MARK I, en només un any i passant pel Concerto, a dalt de tot, a una fita que mai més han pogut assolir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Illustrated short story for children

Rucky and Croocky

I put a short illustrated story for children. Hope you like it!

There once was a cat named Rucky and he lived like a king. He had three meals a day and a walk once a day too. When Christopher went out, he put Rucky on his shoulders and the cat looked at the world from above.

Copyright © 2016 by Joan Masip
Copyright © 2016 by Joan Masip

The street cats shouted:

“Hey, Rucky, come play with us!”.

But Rucky looked at them from his higher place and kept saying:

“I do not do with cats that shuffled garbage and sleep on the street”…

Read the complete story on ART

Potser no feia falta?

End of watch

King, Stephen. End of Watch. London : Hodder & Stoughton, 2016. Cop. by Stephen King, 2016. 351 p. ISBN 978 1 473 63400 8. The Bill Hodges Trilogy ; [3]

End Of Watch

Com que us vaig dir que escriuria la ressenya de la tercera part de la trilogia de Bill Hodges, el detectiu retirat, aquí va la meva impressió del llibre.

Lamento reconèixer que he quedat una mica decebut. No ho sé, potser tenia massa expectatives, després de Finder Kepers, que vaig trobar molt bo. O potser no estava en el mood adequat, no ho sé, repeteixo. El cas és que m’ha costat acabar-lo, i dir això d’una obra d’SK és dur per a mi.

Hi ha dos factors o motius que pesen per deixar-me aquesta amargor:

El primer és la predictibilitat. És cert que algunes novel·les de King semblen cridar que han de ser portades al cinema – 11.22.63, per exemple, que no he vist i tinc moltes ganes de veure-, altres no.  Estic pensant en The Dark Tower , que mai s’hauria d’adaptar a cinema, perquè segur que faran malbé l’obra mestra més gran de l’autor (d’altra banda, l’adaptació i ampliació en format còmic sí que va ser una magnífica aposta, i el primer cicle, amb Jae Lee, és una obra d’art en majúscules), Duma Key, o Under the Dome, la qual la CBS ha adaptat en sèrie de TV de 39 episodis, que no he vist ni penso veure i que sembla que no van rebre bona crítica, especialment el darrer. (Això no impedeix que Under the Dome sigui una novel.la boníssima, i el final és típic de King -a l’estil d’It i altres èpics- però, repeteixo, no és la més adequada per a traslladar a pantalla, ni petita ni gran.)

Tornant al que ens interessa, End of watch, deia que, en primer lloc, és un thriller predictible que respon a tots els clixés que esperaries en una pel·licula de suspens en la qual saps que el detectiu enxamparà a un dolent molt dolent i molt llest, però bastant ximple al capdavall. I aquesta novel·la sí que sembla quasi més un guió de cinema novel·lat que no una història que s’hagi fet ella mateixa, essent King el receptor d’allò que li arriba -com ell acostuma a definir el seu procés creatiu. En aquest cas, sembla que totes les peces es fan encaixar de manera una mica forçada. (aquesta és la meva impressió, say sorry)

En segon lloc, aquesta concepció de thriller a la qual no ens té acostumats el mestre, no seria del tot dolenta si, com passava a Mr. Mercedes, la trama se centrés en personatges ben desenvolupats i acció/suspens dins d’un context real. Però no és així. Aquesta vegada SK no deixa fora els poders paranormals/sobrenaturals.

El que passa a aquesta tercera part de la trilogia és que Bradi Hartsfield (“Mr. Mercedes”), com a conseqüència de la contusió traumàtica que rep al final de la primera novel.la i que el deixa en estat (simulat) semi catatònic, no es va a podrir a la presó la resta de la seva vida sinó a un centre psiquiàtric. Allà, un metge l’utilitza durant tres anys com a conillet d’índies per a provar diferents drogues.

No queda clar si per aquesta experimentació, si pel trauma cranioencefàlic o per una combinació d’ambdues causes, però el fet és que Bradi desenvolupa poders psicotelekinetics, gràcies als quals, encara que el seu cos estigui fet una piltrafa, és capaç d’envair-ne d’altres per a dur a terme el seu propòsit, que no és altre que portar a tants adolescents com pugui a cometre suïcidi. I per a aconseguir aquesta gesta, Hartsfield utilitzarà una partida de videojocs obsolets que és capaç de trastocar, com a super capacitat que és per les tecnologies, introduint-hi missatges subliminars que hipnotitzen a tots aquells els quals utilitzen els videojocs i els porten a cometre suïcidi.

Personalment, no vaig gaudir llegint aquesta pseudobarreja de Carrie i The Dead Zone amb una novel·la i una trilogia que teòricament anava d’un altre pal. Però jo no sóc King i ell sabrà.

Està clar que la novel.la està pensada, i la càrrega important que hi surt de Twitter, Facebook, APPs i trama al voltant de les tecnologies actuals, deixa clar que SK cerca escriure coses que venguin en l’actual societat de les xarxes socials. Altre cop, ell sabrà. Però no és el que jo esperava -anyway, qui sóc jo, no? hahaha 🙂 .

Bé, llegirem el seu darrer conte, Cookie Jar, disponible online a text complet, a veure que tal…

Bazard Of

… i també tenim pendent les històries de The Bazard of Bad Dreams. 

I hi ha altres autors també!!! 😛

Fins a la propera entrada, long days and pleasent nights.

 

Realitat emmascarada

Vértigo y Cisne Negro

Darrerament he vist dos films que giren al voltant de la construcció de realitats que, sense ser-ho, esdevenen generadores de conseqüències completament reals per als seus autors. L’un és “Cisne Negro”, protagonitzada per Natalie Portman, l’altre, “Vértigo”, el clàssic d’Alfred Hitchcock protagonitzat per James Stewart.

“Cisne Negro” és una mena de faula, que narra la transformació literal d’una ballarina de Ballet en el cigne negre, o, dit d’altra manera, en el seu costat més fosc, i desconegut per ella mateixa.

La Nina (Portman) és una ballarina completament absorbida per la danza; treballa a una companyia de Nova York i sobtadament rep l’oportunitat d’interpretar el cigne negre a la representació que fan del Llac dels signes, substituint a l’anterior noia. La Nina és una perfecta ballerina, i això fa que se senti molt còmode interpretant el cigne blanc; però el director de l’obra no en té prou amb la seva perfecció estètica, li exigeix que es deixi anar, que trenqui les seves barreres mentals, i a més, que ho faci també en el pla personal, perquè la coneix i sap que està fortament reprimida. Thomas Lery, el director de l’obra (interpretat per Vincent Cassell) vol que tregui i experimenti les seves pulsions sexuals, de frustració, d’enveja més ferotges, per donar vida al cigne negre. El que ningú, ni ella mateixa, preveu és que aquesta pressió la portarà a crear una realitat mental paral·lela que a poc a poc anirà envaint la seva forma de copsar, concebre i interactuar amb la realitat del seu voltant, que es va desintegrant a mesura que ella s’abandona a la metamorfosi i converteix l’objectiu d’assolir l’èxit absolut en la representació, en la seva única raó de viure.

Dos factors juguen un pes decisiu en el seu progressiu desequilibri mental: d’una banda, una mare terriblement exigent que de jove va voler triomfar en el món del ballet però no va aconseguir arribar a enlloc i que permanentment la culpa a ella -al fet d’haver-se quedat embarassada i, despés, d’esdevenir una mare soltera- d’haver estat el llast que ho ha impedit; de l’altra, l’angoixa de no donar llibertat a la seva homosexualitat o, ni tan sols, a l’experimentació del plaer en ella mateixa, a causa del condicionament de la seva mare, que l’ha adoctrinat en viure només per la dansa i que la vol apartar tant com pugui d’establir relacions personals i, en general, d’interaccionar amb la vida fora de l’art.

El que passa és que el joc de miralls permanent, i creixent, que s’estableix entre el món real i les representacions mentals de la Nina fan que l’espectador també vagi perdent els seus agafadors i li resulti cada vegada més difícil distingir entre ambdós móns. (d’aquí la magistralitat de la pel·lícula i del seu director –Darren Aronofsky-)

“Vértigo” és molt més  entenedora. Es tracta d’una gran obra de suspens de 1958, basada en el llibre “D’entre els morts” de Pierre Boileau i Thomas Narcejac, dirigida per Alfred Hitchcock.

Malgrat ser un film antic, pot ser que algú no l’hagi vist i vulgui fer-ho. A continuació explico l’argument i desenllaç, o sigui que esteu avisats.

Un exdetectiu de San Francisco, John ´Scottie´ Fergusson (interpretat per Stewart) pateix vertígen, com a consequència del qual ha hagut de deixar la professió. Ja retirat, rep un encàrrec d’un amic seu al qual no pot dir que no: investigar la dona d’aquest, la Madeleine. (interpretada per Kim Novak) Comença a fer-ho i descobreix que aparentment aquesta dona està obsessionada amb una rebesàvia seva, la Carlota; que està posseïda pel seu esperit i convençuda que aquest la vol matar. Per això s’intenta suicidar, però Fergusson ho impedeix. Aleshores s’enamoren, però ell no pot impedir que, al capdavall, ella mori.

Ell queda profundament tocat per aquest fet, i l’espectador un pèl desconcertat, perquè sembla incert cap a on avança la trama. Al cap d’uns dies, en Fergusson es creua casualment  amb  Judy Barton, una noia molt semblant a la Madeleine. Comença a sortir amb ella, però ho fa perquè de forma obsessiva el que vol és transformar la Judy en la Madeleine que va perdre. I és en aquest punt quan el film, i la direcció de Hitchcock brillen més i quan tot té sentit de cop.

La possessió de l’esperit, els somnis de la Madeleine, que els porten a tots dos a una antiga missió espanyola, la mort d’ella… Tot ha estat en realitat una conxorxa orquestrada pel marit per tal de desfer-se de la seva dona. Com a amic íntim de l’´Scottie’, el marit sabia que no es negaria a investigar la seva pretesa dona i, a més, coneixia el problema d’ ´Scottie´ amb les alçades.

Però la realitat sovint té la virtut d’imitar la ficció i, en aquest cas, una petita errada de la Judy fa que en John s’adoni de la veritat i, al final, aquesta acaba morint de la mateixa manera i al mateix lloc exacte on ho va fer la Madeleine, la qual cosa atorga al film una especial càrrega simbòlica.

Dos exemples brillants de l’art del cinema com a mitjà per evidenciar que les realitats no son sempre allò que [ens] semblen. De vegades perquè són mentides que els altres construeixen. Altres perquè la ment, sovint molt més fràgil que no ens pensem, es trenca i es deixa envair per una realitat alternativa amb la qual pot trobar un nou equilibri, estable, quan, pel que sigui, el pes de la nostra realitat és massa gran per suportar-lo.

La trilogía del Detectiu Retirat

Finders Keepers

King, Stephen. Finders Keepers. New York : Pocket Books. Simon & Schuster, 2016. Cop. Stephen King, 2015. 525 p. ISBN 978-1-5011-0012-3. The Bill Hodges Trilogy ; [2]

Aquest és el segon llibre d’una trilogia de tres obres de lectura independent que s’anomena (oficiosament) The Mercedes Trilogy.

Finders Keeper (Simon & Schuster pocket editions)

Mr. Mercedes, comença a l’albada d’un dia de l’any 2009, en el qual un sonat es llança amb un Mercedes robat contra una llarga cua d’aturats de llarga durada, que han estat tota la nit esperant que obrissin les portes d’un centre cívic que els havia promès feina. En l’atac moren vuit persones  i quinze són greument ferides.

La segona entrega, Finders Keepers, comença el 1978, amb l’assassinat d’un escriptor.

John Rothstein és un escriptor que va aconseguir el seu major èxit amb les novel·les de Jimmy Gold, un inconformista que no accepta les regles del sistema ni les hipocresies. El personatge exerceix una forta influència sobre Morris Bellamy, un dels fans de l’escriptor, i aquesta influència es transforma en obsessió i finalment en ràbia quan, en la tercera entrega de les novel·les de Jimmy Gold, el protagonista es “rendeix”, sotmetin-se a treballar per diners i, especialment simbòlic,  acceptant una feina com a comercial.

John Rothstein, que tampoc accepta merdes de ningú, fa divuit anys que es va retirar de la vida social i viu reclòs a una cabana perduda del bosc. I en realitat mai ha deixat d’escriure.

Morris Bellamy i els altres dos que l’ajuden en l’atracament, irrompen a la seva propietat. L’assassinen i buiden la caixa forta, on hi tenia, a més d’un munt de diners, tota la seva producció literària, inèdita, dels darrers divuit anys, entre la qual dues novel·les més de Jimmy Gold.

Dellamy va a parar a la presó, condemnat a cadena perpètua per un altre assumpta, però, abans, amaga els manuscrits en un bagul; que 32 anys després descobrirà Peter Saubers, fill d’un dels ferits greument l’any anterior en l’atemptat de Mr. Mercedes.

El lligam de les novel·les és doncs l’atemptat, però també, i sobretot, Bill Hodges, un detectiu retirat que no va ser capaç de descobrir a l’autor de la matança de 2009 mentre estava de servei, però que sí que ho aconseguirà un cop retirat, precisament degut a la supèrbia del mateix Mr. Mercedes, que no se’n pot estar de contactar amb el detectiu per a vanagloriar-se del que va fer i de com en va poder escapar net.

Personalment, penso que Finders Keepers és millor, s’allunya de l’estil policíac de la primera i s’endinsa fortament en la temàtica, portada a l’extrem, de l’empremta que una obra literària pot deixar a la psique vulnerable d’una persona immadura i altament inestable. Recorda, evidentment, a Misery, però si bé en aquella, Annie Wilkie no acceptava que el seu autor favorit hagués mort a Misery Chastain i volia que la fes tornar, Morris Bellamy el què no accepta és que Jimmy Gold, el seu heroi i raó per viure, s’hagi “venut”, hagi claudicat.

Sense fer espoilers, us poso un fragment del llibre:

“How dare you bait me? I gave my life for those books! I killed for those books”
“I know”, Pete says. “And since you’re such a fan, here’s a little treat for you. In the last book, Jimmy meets Andrea Stone again. How about that?”
The wolf’s eyes widen. “Andrea? He does? How? What happens?”
Under such circumstances the question is beyond bizarre, but it’s also sincere. Honest. Pete realizes that the fictional Andrea, Jimmy’s first love, is real to this man in a way Pete’s sister is not. No human being is as real to Red Lips as Jimmy Gold, Andrea Stone, Mr. Meeker, Pierre Retonne (also known as The Car Salesman of Doom), and all the rest.

Us recomano amb moltes ganes que llegiu aquesta novel·la -si pot ser la versió original, el que ell ha escrit- que és, en la meva opinió, superior a Mr. Mercedes i …, bé, ara anava a escriure “una de les seves millors obres”, però és un comentari massa gratuït. Totes són d’obligada lectura (aquí m’ha sortit la vena incondicional, say sorry).

Ah, i el 7 de juny: End of Watch, la tercera entrega!!

Ja en llegireu la meva ressenya. 🙂

 

 

Art. Realitat donada versus creació de realitat

There are other worlds than these (John, “Jake”, Chambers)

Aquesta frase, d’un dels personatges de The Dark Tower, resum l’argument de l’obra més ambiciosa de Stephen King.

Però, a més, és també el live motive d’aquest blog.

Què és la realitat?

I què és la creació, literària i, obrint el ventall, artística?

Aplicant la Navalla d’Ockham, podem triar que la realitat “real” és la que vivim quotidianament, la nostra “experiència” vital, que va minvant segon a segon el seu contingut a mesura que ens apropem cap a l’instant final.

Però aquest argument-com qualsevol altra que s’inclogui en el camp de la reflexió filosòfica- és rebatible. Perquè, no és el mateix principi d’Ockham, d’un monjo franciscà del segle XIII, una reflexió més?

La meva opinió és que, un cop defugits tots els aproirismes, com el principi de causalitat per exemple, que condicionen el marc conceptual, totes les possibilitats estan en peu d’igualtat. I si introduïm la mecànica quàntica, qui diu on són els límits? Qui diu que no estem, literalment, creant realitat quan duem a terme el procés creatiu, allò que ens diferencia i eleva per sobre de la resta d’espècies (o aquesta hauria de ser la idea si més no)?

És un tema recurrent per a multitud d’autors, tant en el camp de la ficció com de l’assaig (Clive Barker ho tracta magníficament a Everville: The Second Book of the Art, al darrer capítol,  “Leaves from the Story-tree”). De fet, és el tema perquè, en certa manera, és la recerca del sentit de la nostra mateixa existència.

En aquest blog doncs hi pot cabre qualsevol temàtica, disciplina o suport que promogui o contribueixi a aquesta dialèctica.

Us invito a que hi dieu la vostra!

Una Torre, per a unir-los a tots

The Dark Tower. Generadora de la creació

La Torre Fosca és l’obra més ambiciosa d’Stephen King.

És un nexe en el qual SK fa que es trobin tots els temps i espais del suposat multivers del qual tant realitat com creació literària formen part.

Roland and The Tower
Roland of Gilead. And The dark Tower

D’una banda, les moltes novel.les que ell mateix ha creat al llarg de tota la seva dilatada activitat literària; de l’altra, la nostra realitat, que l’autor anomena The key Stone World -el món clau-; i en tercer lloc, ell mateix, endintsant-se en el camp de la metaliteratura, en una construcció que recorda molt a Niebla de Miguel de Unamuno, però a l’inrevés, ja que en l’obra d’Unamuno és el personatge protagonista qui es revela contra l’autor, mentre que en el cas de The Dark Tower és l’autor qui s’endinsa en la seva mateixa obra. 😯