Todas las entradas de Administrador del lloc

Arquitecte tècnic, graduat en Informació i documentació, lector, si pot ser en anglés millor, dibuixant, corredor, nedador, amant del rock, la música clàssica, el jazz i el blues, dels animals i, sobretot, de la meva fantàstica família: Anna, Roger i Martí.

Call of the Wild

Transformacions. Noves realitats

 

Buck

LONDON, Jack. Call of the Wild. [s.l.]: Wordsworth Limited Edition, 1992. ISBN 9781853260261. 67 p.

Aquesta és la història que narra la transformació de Buck, de ser un Sant Bernard gegantí, animal de companyia dòcil i habituat a conviure amb els humans a esdevenir l’ imponent i ferotge líder d’una manada de llops salvatges de les muntanyes de Yukon, a nord oest de Canada. Contextualitzat en els anys de la “Febre de l’Or”, a la segona meitat del segle XIX.

L’autor fa una extraordinària paràbola de com en Buck, esperonat per la crida dels instints animals i de tots els seus avantpassats va creuant la frontera cap a un territori desconegut, mentre va tallant totes les amarres que encara el lliguen a la submissió, la única realitat coneguda fins llavors. Sempre narrant la història des de com ho viu ell, en Buck.

És una gran novel.la de lleialtat, valor i esperança, de Jack London (1876-1972), un dels màxims autors americans situat a cavall dels segles XIX i XX.

Com Lionel Kelly, de la Universitat de Reading, explica en la introducció, Jack London va escriure Call of the Wild el 1903 i White Fang el 1906. Essent ambdues obres cara i creu d’una mateixa moneda, la de la transformació. De l’estat letàrgic dels instints animals, propi de la convivència entre humans, a l’estat salvatge de la lluita per la supervivència en el cas de Call of the Wild; de la renúncia d’un llop a la seva vida salvatge per acceptar la convivència entre humans en el cas de White Fang.

 

Cap a on anem

Reconstrucció de la societat

D’una banda, estem immersos en un veritable canvi de paradigma, la “quarta revolució industrial”. Les noves tecnologies, aprofitades pels màxims responsables del capitalisme neolliberal per a enriquir-se més que mai, és adir, pensant en clau de lucre personal en comptes d’en clau de construir una societat per a tots, justa i sostenible, ens ha portat on som. S’apunten tendències clares que anem cap a un context creixent de crisi econòmica i social sense precedents, però no de com revertir aquesta inèrcia, aquest capitalime determinista.

D’altra banda, les economies emergents, especialment la Xina, s’estan expandint econòmicament per arreu, Europa, Amèrica Llatina, Àsia, fagocitant de forma implacable les economies dels països als quals arriben.

Sovint, l’única sortida que els queda als joves preparats és emigrar a altres països, la qual cosa és bastant trista.

I entre mig, queden totes aquelles persones que no poden competir amb  els col.lectius immigratns -d’altra banda, col.lectius completament tancats pel que fa a la integració, real, al país d’acollida- i a les quals el nou paradigme neolliberal-digital també deixa al marge.

No sé quina resposta serà capaç de donar la nostra societat davant d’aquest repte doble. Però, tal com va corraborar Lluis Soler, – sociòleg bibliotecari, amb un master de filosofia – en la seva intrevenció a l’Ateneo, les noves tecnologies ja han tret/estant treien/fent obsoletes un munt de feines “tradicionals”, i ho faran d’una manera exponencial amb el internet de les coses, la robòtica i el Big data.

A continuació faig un recull de les ponències que Lluis Soler  i Alfonso Bárcena, autor de la tesi Macro filosofia del capitalisme, van fer a l’Ateneu, el passat 16 de juliol d’enguany.

Prospectiva de futur de la crisi actual. Lluis Soler i Alfonso Bárcena,  dins el Cicle “Liceu Maragall. Crisi i futur incert”. Barcelona, Ateneo, 16 juliol 2016.
Introducció

La turbo globalització ha anat traient certeses i seguretats.

A Brasil al juliol només es parlava de les Olimpíades però passava desapercebut l’empêchement de Dilma Rousseff, amb Lula imputat i tot el país dividit (la meitat de la població ho ha vist com un cop d’Estat).

Mostra que les cosses estan canviant molt ràpidament. Exemple: èxit del Brexit, el que justament el dia anterior a aquesta trobada va passar a Turquia, etc.

Alfonso Bárcena

La conferència versa sobre l’evolució macroeconòmica de la crisi però lligant-ho amb qüestions culturals i humanistes.

  • Background: en 100 anys, pas d’una economia de industrial a una economia digital i canvi d’una economia de demanda a una economia d’oferta. Com afecta això al factor treball (factor W)
  • conseqüències de la crisi: desigualtat, etc.
  • escenaris de futur de cap a o pot anar l’economia: estancament o tecno-optimisme
  • es possible un post capitalisme? : l’economia col·laborativa, els moviments radicals, etc. poden acabar amb el capitalisme?

1- El canvi de model:

Canvi cap a col·laboracionisme. (ex, wikipedia)

Necessitat de transparència, (ex., el que ha passat amb Wikileaks)

tercer: globalització, tot està interrelacionat. La desestabilització puntual (ex, Turquia) afecta a escala global.

quart: la necessitat de compartir. La propietat intel·lectual cada cop es protegeix menys, les companyies de software (Apple…) obren els seus codis per a que els usuaris col·laborin amb ells, etc.

i últim: economia que va cap al cost marginal zero. El canvi tecnològic està produint un canvi radical en tots els sectors: fotografia (kodak s’ha ensorrat i en canvi Instagram, que només te 13 treballadors, va ser comprada per 1000 MM de dòlars per Facebook; turisme,  on per exemple Airbnb és economia col·laborativa que fa perdre molts diners als hotels. Es tracta d’empreses que tenen un impacte en els resultats completament invers als costos esmerçats. Això gràcies a les noves tecnologies, dispositius, internet, etc. Són models escalables amb cost zero, que no tenen propietats –actius-. Amazon, Google, Tesla… són companyies disruptives perquè van contra els models anteriors econòmics i industrials.

Segon canvi històric que estem vivint: pas d’un model de demanda keynesià a un model d’oferta. El model de demanda buscava dinamitzar tots els factors productius i implicar a tots els agents per invertir en l’economia i crear el màxim creixement possible. Incorporava productivitat, demanda i consum, sense que s’imprimís més diner del que realment es necessitava, per tant sense perill que es produís inflació. En canvi, a principi dels 70 s’imposa el model de la oferta com evolució de la dinàmica històrica, perquè hi havia una inflació de costos, a nivell mundial, deguda a les crisis del petroli i de la energia i per la impressió descontrolada de dòlars per part de EEUU per a finançar la seva política exterior.  Lluitar contra impostos i contra inflació va anar potenciant l’economia de la competitivitat; el model de la oferta va acabar fent que els posseïdors de capital augmentessin el  seu particular creixement, en un entorn en què el paper de l’Estat anava a menys. Comença a ser menys necessari el factor W perquè amb la incorporació de les NT s’està produint molt més.

Recapitulant:

per al model de demanda, 2 factor s importants:

  • valorar (remunerar) el factor W
  • realitzar esforços reals per a que tothom pogués consumir

(model keynesià)

per al model de la oferta, tot això queda en res. L’important és:

  • el control de la inflació
  • la remuneració del capital i de tots aquells professionals que tinguessin el major valor per l’accionista – sorgeix doncs la classe directiva.

(model neolliberal de Reagan i Tatcher que va començar a finals dels 70)

2- conseqüències de la crisi:

primer: desigualtat creixent en els països desenvolupats

segon: precarització laboral. El nou status laboral és el “precariat”, que ja afecta a tots el professionals, inclosos els qualificats. Treball per projectes, lleialtat laboral que es renova cada dia, no es poden fer plans a llarg termini.

tercer (conseqüència del segon): Outsiders laborals, amb risc de passar de vides precàries a vides supèrflues, amb el perill de radicalització terrorista, etc.

quart: entrem a la normalitat d’un capitalisme sense treball i la societat dels 3/3: 1/3 de d’aturats, 1/3 d’exclosos i 1/3 de treballadors que es creuen segurs i esdevenen una elit.

3- escenaris de futur:

Escenari 1- Estancament secular

Durant dècades, el creixement ha estat només gràcies a la bombolla. Ara hem entrat a una crisi que no s’acabarà i els bancs seguiran sense donar crèdit. L’Estancament secular és el destí de totes aquelles economies que depenen de la inversió privada (ergo els bancs) per a solucionar la situació.

Hi ha molts diners al mercat, però els projectes no es consideren rentables. Expectatives de guanys menors que el cost del préstec. Resultat: estancament.

Mentrestant, Banc Central i governs europeus miren per la “expandeflació”: crear deute públic per a seguir creixent. Assistim al final de la socialdemocràcia, abans el creixement que la igualtat.

Escenari 2- Tecno-optimisme digital

Silicon Valley i companyia fan apologia que estem en una revolució digital on la connectivitat de ments, màquines i bits farà capaç un nou desenvolupament molt gran. aquesta nova economia col·laborativa que no està recollida al PIB, no valorada, equival, segons els defensors d’aquest tecno-optimisme, al 20% del mateix.

Evolució cap a l’oligopoli: “the winner takes it all”. Són companyies amb molta menys necessitat de factor W.

Defensen que hi ha 3 motors bàsics que faran que augmenti la productivitat i el creixement:

  • digital (sense cost, residual zero),
  • exponencial (es pot escalar exponencialment sense cost),
  • combinatòria. Cada innovació crea blocs de noves innovacions

Per a impedir que aquest escenari s’esfondri degut als que queden al marge, els tecno-optimistes són partidaris de garantir la renda bàsica per a garantir l’existència.

4- es possible un post capitalisme?

Es difícil imaginar tornar al socialisme.

Però: el capitalisme porta a l’exclusió. La premissa que millor no invertir si això porta a perdre diners està portant a espirals com que els interessos són negatius, cosa mai vista.

Només es preocupa per el creixement del capital, i el factor W no importa en absolut.

quines són doncs les alternatives?

primera: passar de la lògica de la escassesa a la lògica de l’abundància. Incrementar la economia col·laborativa, que té recursos abundants, encara que no remunerats, per sortir de la economia de la mancança de recursos, que és l’actual. Però fer-ho de veritat, canviant la lògica -Uber, Airbnb, etc. en realitat només aprofiten la economia col·laborativa per a que reverteixi en el seu propi benefici, no són un canvi real.

Però una economia de xarxa (d’internet) no és compatible amb una economia productiva. La realitat actual és que moltes xarxes socials no són realment descentralitzades ni equivalen a un apoderament de la gent. I moltes companyies que utilitzen la col·laboració tendeixen en realitat als oligopolis. No serà en realitat doncs un hipercapitalisme que utilitza les xarxes com a plataforma d’expansió?

segona: Una altra possibilitat és que anem cap a un capitalisme d’Estat. Cal però definir el grau d’intervencionisme: model xinès, model europeu… aquest capitalisme d’Estat però, comporta el risc d’anar cap a una nova societat feudal en la qual els acreedors del deute són els Senyors que ostenten el poder.

I la tercera és pensar que no és possible una alternativa. Les alternatives anteriors fan reflexionar si el capitalisme està perdent la batalla cultural. Vivim en un mon en què és més fàcil imaginar la fi del mateix que la fi del capitalisme?

Lluis Soler

Recollint         l’exposició         de           Bárcena,            la           conferència versa      sobre      les      conseqüències socials i culturals del nou capitalisme, afectació en termes de conseqüències humanes, en experiències…

Anem cap a un escenari de creixent malestar combinat amb creixent desorientació, confusió.

Que al seu torn ens poden fer anar cap a (1) noves formes de col·laboració (ja esmentades) però també (2) poden generar noves formes de hipermercantilització de l’existència humana i (3) generar noves formes de crispació i rebutjà  frontal a l’altre.

Les NT poden ser molt engrescadores per a creadors d’APPs i als pocs que viuen el repte com il·lusionador i que fins i tot triomfen realment; però per a la majoria, la realitat és ben diferent: risc permanent, malestar, angoixa, realitat líquida, etc.. Però ens agradi o no, anem cap a un capitalisme en el qual un munt de gent sobrarà, la qual cosa és inèdita en termes històrics. Aquesta exclusió, laboral repercuteix més enllà del tema d’ingressos, i una renda mínima no soluciona l’arrel del problema. S’entra (la persona) en una dinàmica de desmotivació, pèrdua d’autoestima, pèrdua de contactes, al final apatia i fins i tot comportament antisocial. Generant un cercle viciós.

Si ajuntem aquest dos elements: canvi social, relacional, productiu… degut a les NT i exclusió de gran part de la població, trobem un tercer: la professió ha estat tradicionalment un element d’identitat, definitori, de la persona. Sense una feina, va desapareixent la mateixa identitat de la persona.

Es cert que les xarxes socials permeten coneixement il·limitat d’ ”amics” però això no reverteix pas en poder-se’n refiar que demà aquest amic no m’apunyali per interessos.  No pot haver-hi compromís. I sense compromís, pot haver relacions humanes sòlides?

És a dir:

  • canvis en el món professional, laboral
  • canvis en la forma de relació amb els altres

i al final, abisme entre allò que podem tenir i allò que en realitat tenim. Entre allò que prometen els anuncis de televisió i el què desprès som realment capaços d’assolir, que sovint és molt poc o res.

Recapitulant doncs: sentiment d’insatisfacció i malestar sumat a grau molt gran d’incertesa. Cap a on ens porta tot això?

Cap a una autèntica batalla cultural: de valors, idees i conductes.

De la qual s’apunten tres tendències:

  • noves formes d’activisme social i polític (primavera àrab, podem, moviments veïnals…, que reverteixen en noves formes d’economia col·laborativa i forma d’organitzar-se socialment molt més horitzontal. Seria un escenari prometedor, però val a dir que “no és or tot allò que brilla”
  • por i frustració porten a cercar un cap de turc, aquell que no te el meu color de pell, religió, creences, costums –creixement del neó-autoritarisme, xenofòbia, cada cop més arreu d’Europa, sobretot entre els perdedors de la globalització, els que tenen por de perdre feines totalment precàries.
  • hipermercantilització de l’existència en la seva totalitat. Airbnb, Uber, etc. representen intercanvi aparentment gratuït de bens i serveis que, d’entrada, va en detriment d’activitat declarades, ergo d’impostos; però, sobretot, són gratuïtes perquè permeten obtenir enorme quantitat de dades, el Big data, que són venudes a les empreses que en fan ús.

Però el cas és que tot això ho fem voluntàriament. Amb l’exposició pública (a Facebook, etc.) de tot el que abans consideràvem íntim, per tal d’obtenir-ne un benefici econòmic, de coneixement públic o de la manera que sigui.

 Què es pot fer?

Hem de recuperar la noció d’espai públic, en el qual, tant de forma virtual com presencial, siguem capaços d’interactuar amb els altres de forma sincera , en la recerca del  bé comú.

Illustrated short story for children

Rucky and Croocky

I put a short illustrated story for children. Hope you like it!

There once was a cat named Rucky and he lived like a king. He had three meals a day and a walk once a day too. When Christopher went out, he put Rucky on his shoulders and the cat looked at the world from above.

Copyright © 2016 by Joan Masip
Copyright © 2016 by Joan Masip

The street cats shouted:

“Hey, Rucky, come play with us!”.

But Rucky looked at them from his higher place and kept saying:

“I do not do with cats that shuffled garbage and sleep on the street”…

Read the complete story on ART

Cases

Sobre JMO …

 

Gratacel de Nova York
Chrysler Building

Els diferents viatges realitzats als EUA, Regne Unit i diferents països europeus, m’han aportat visions de les diferents tècniques i materials de construcció utilitzats -per exemple, l’arquitectura de gratacels de Nova York o les construccions unifamiliars típiques de Gran Bretanya, les Cottage Style Homes; cases victorianes humils, amb grans xemeneies exteriors, fusteria exterior arran de façana i ampits interiors.

Cottage style
Cottage Style Home

Als EUA, aquesta arquitectura de cases “estil cabana” va prendre tres formes: la de les mansions Romàntiques victorianes típiques de Nova Anglaterra, la de l’estil Nostalgic Country-Style que recorda a les típiques pel·lícules de l’oest americà i la de les cases estil colonial més pròpia dels estats del sud.

Questió de sostenibilitat

How much does your building weigh Mr. Foster?

I’ve been recently told by a librarian -not an architect, funny, uh?!- about this documentary. It’s a must see not only for any architect but for any sensible soul, given its beauty; the relationship between: art, spiritual and material world, that Foster‘s designs and construccions so well show.

This is a link to the full youtube video

Among other subjects, the sustainability is the primal matter that worries Mr. Foster and the one he cares the most in his projects. We learn through the film that, while the developement in the Western World took 200 years, it’ll only take a few decades in the emerging economies. Architects have to make possible that this inevitable process doesn’t lead to the extintion of humanity as species -these are Foster‘s literal words, at the Ibory Press Debates, in Madrid, 2009.

The final part of the film presents the experimental design of Masdar City, a project that the architect has undertaken in Abu Dhabi. In the Ibory Press in Madrid 2009, he claims that it’s unbelieveable, it’s shocking, that given what’s at stake, there’s only one such a project as Masdar City and that there should be a hundred other urban experiments like that one. It’s an issue for political initiatives before it’s too late.

 

Realitat emmascarada

Vértigo y Cisne Negro

Darrerament he vist dos films que giren al voltant de la construcció de realitats que, sense ser-ho, esdevenen generadores de conseqüències completament reals per als seus autors. L’un és “Cisne Negro”, protagonitzada per Natalie Portman, l’altre, “Vértigo”, el clàssic d’Alfred Hitchcock protagonitzat per James Stewart.

“Cisne Negro” és una mena de faula, que narra la transformació literal d’una ballarina de Ballet en el cigne negre, o, dit d’altra manera, en el seu costat més fosc, i desconegut per ella mateixa.

La Nina (Portman) és una ballarina completament absorbida per la danza; treballa a una companyia de Nova York i sobtadament rep l’oportunitat d’interpretar el cigne negre a la representació que fan del Llac dels signes, substituint a l’anterior noia. La Nina és una perfecta ballerina, i això fa que se senti molt còmode interpretant el cigne blanc; però el director de l’obra no en té prou amb la seva perfecció estètica, li exigeix que es deixi anar, que trenqui les seves barreres mentals, i a més, que ho faci també en el pla personal, perquè la coneix i sap que està fortament reprimida. Thomas Lery, el director de l’obra (interpretat per Vincent Cassell) vol que tregui i experimenti les seves pulsions sexuals, de frustració, d’enveja més ferotges, per donar vida al cigne negre. El que ningú, ni ella mateixa, preveu és que aquesta pressió la portarà a crear una realitat mental paral·lela que a poc a poc anirà envaint la seva forma de copsar, concebre i interactuar amb la realitat del seu voltant, que es va desintegrant a mesura que ella s’abandona a la metamorfosi i converteix l’objectiu d’assolir l’èxit absolut en la representació, en la seva única raó de viure.

Dos factors juguen un pes decisiu en el seu progressiu desequilibri mental: d’una banda, una mare terriblement exigent que de jove va voler triomfar en el món del ballet però no va aconseguir arribar a enlloc i que permanentment la culpa a ella -al fet d’haver-se quedat embarassada i, despés, d’esdevenir una mare soltera- d’haver estat el llast que ho ha impedit; de l’altra, l’angoixa de no donar llibertat a la seva homosexualitat o, ni tan sols, a l’experimentació del plaer en ella mateixa, a causa del condicionament de la seva mare, que l’ha adoctrinat en viure només per la dansa i que la vol apartar tant com pugui d’establir relacions personals i, en general, d’interaccionar amb la vida fora de l’art.

El que passa és que el joc de miralls permanent, i creixent, que s’estableix entre el món real i les representacions mentals de la Nina fan que l’espectador també vagi perdent els seus agafadors i li resulti cada vegada més difícil distingir entre ambdós móns. (d’aquí la magistralitat de la pel·lícula i del seu director –Darren Aronofsky-)

“Vértigo” és molt més  entenedora. Es tracta d’una gran obra de suspens de 1958, basada en el llibre “D’entre els morts” de Pierre Boileau i Thomas Narcejac, dirigida per Alfred Hitchcock.

Malgrat ser un film antic, pot ser que algú no l’hagi vist i vulgui fer-ho. A continuació explico l’argument i desenllaç, o sigui que esteu avisats.

Un exdetectiu de San Francisco, John ´Scottie´ Fergusson (interpretat per Stewart) pateix vertígen, com a consequència del qual ha hagut de deixar la professió. Ja retirat, rep un encàrrec d’un amic seu al qual no pot dir que no: investigar la dona d’aquest, la Madeleine. (interpretada per Kim Novak) Comença a fer-ho i descobreix que aparentment aquesta dona està obsessionada amb una rebesàvia seva, la Carlota; que està posseïda pel seu esperit i convençuda que aquest la vol matar. Per això s’intenta suicidar, però Fergusson ho impedeix. Aleshores s’enamoren, però ell no pot impedir que, al capdavall, ella mori.

Ell queda profundament tocat per aquest fet, i l’espectador un pèl desconcertat, perquè sembla incert cap a on avança la trama. Al cap d’uns dies, en Fergusson es creua casualment  amb  Judy Barton, una noia molt semblant a la Madeleine. Comença a sortir amb ella, però ho fa perquè de forma obsessiva el que vol és transformar la Judy en la Madeleine que va perdre. I és en aquest punt quan el film, i la direcció de Hitchcock brillen més i quan tot té sentit de cop.

La possessió de l’esperit, els somnis de la Madeleine, que els porten a tots dos a una antiga missió espanyola, la mort d’ella… Tot ha estat en realitat una conxorxa orquestrada pel marit per tal de desfer-se de la seva dona. Com a amic íntim de l’´Scottie’, el marit sabia que no es negaria a investigar la seva pretesa dona i, a més, coneixia el problema d’ ´Scottie´ amb les alçades.

Però la realitat sovint té la virtut d’imitar la ficció i, en aquest cas, una petita errada de la Judy fa que en John s’adoni de la veritat i, al final, aquesta acaba morint de la mateixa manera i al mateix lloc exacte on ho va fer la Madeleine, la qual cosa atorga al film una especial càrrega simbòlica.

Dos exemples brillants de l’art del cinema com a mitjà per evidenciar que les realitats no son sempre allò que [ens] semblen. De vegades perquè són mentides que els altres construeixen. Altres perquè la ment, sovint molt més fràgil que no ens pensem, es trenca i es deixa envair per una realitat alternativa amb la qual pot trobar un nou equilibri, estable, quan, pel que sigui, el pes de la nostra realitat és massa gran per suportar-lo.

espai Bolonya

La disbauxa de l’adaptació a l’Espai Europeu d’Educació Superior

Endreçant papers he trobat un article de José Antonio Merlo Vega a la Taula Rodona El perfil del profesional de bibliotecas públicas (Merlo Vega, José Antonio. “La formación universitaria del profesional bibliotecario en España y la adaptación al Espacio Europeo de Educación Superior”. A El perfil del profesional de bibliotecas públicas. [2004]. Pàg. [11-21]. Disponible a: Travesía) que ara, mirat en retrospectiva, és molt significatiu.

Comença fent un repàs de la travessia de la professió de l’antiga Biblioteconomia i documentació des dels temps de Jordi Rubió fins a la data de l’article, any 2004, passant per la Llei de Reforma Universitària de 1983, l’inici de la diplomatura de tres anys, i l’any següent, 1992, de la llicenciatura de dos, i avisant de com totes les titulacions universitàries es modificaran imminentment (recordem, 2004) per a adaptar-se al model europeu.

Doncs bé, en la segona part de l’article -“El presente cambiante y el futuro próximo”- Merlo defensava aquesta adaptació al nou esquema europeu promovida por la agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación (ANECA), que en l’àmbit de la documentació va significar el grau  en Informació i documentació de quatre anys i com de bé s’estaven fent les coses.

Jo vaig començar Informació i documentació a la UB el 2011, quan tot just començava el pla de 4 anys i 240 crèdits (europeus) a un preu que per a mi -que ja tenia un altre títol universitari- era quasi el d’una universitat privada. Recordo com si fos ahir que ens explicaven això de Bolonya, de les competències transversals i específiques, etc. per a justificar els 4 anys per uns estudis que sempre havien estat de 3. Acabat el grau, aquest 2016, sembla que a Europa els graus són de tres anys, no quatre (ah, però que és evident que sense fer un postgrau o màster o quelcom més, de poc serveixen els 4 (no tres) anys emprats en el grau…).

Antonio Merlo acabe l’article amb aquestes paraules:

Sea como sea, las titulaciones relacionadas con Biblioteconomía existentes en la actualidad tienen sus días contados y ya se piensa en la adaptación al Espacio Europeo de Educación Superior, donde los centros españoles que forman profesionales bibliotecarios serán pioneros, al tener ya diseñadas las bases de la nueva enseñanza que se va a ofrecer. Al menos esta vez, todo se ha hecho de forma correcta, bien organizada, pensando en la calidad formativa, teniendo en cuenta todos los factores profesionales y con visión de futuro.

[No hase falta desir nada mas]

La trilogía del Detectiu Retirat

Finders Keepers

King, Stephen. Finders Keepers. New York : Pocket Books. Simon & Schuster, 2016. Cop. Stephen King, 2015. 525 p. ISBN 978-1-5011-0012-3. The Bill Hodges Trilogy ; [2]

Aquest és el segon llibre d’una trilogia de tres obres de lectura independent que s’anomena (oficiosament) The Mercedes Trilogy.

Finders Keeper (Simon & Schuster pocket editions)

Mr. Mercedes, comença a l’albada d’un dia de l’any 2009, en el qual un sonat es llança amb un Mercedes robat contra una llarga cua d’aturats de llarga durada, que han estat tota la nit esperant que obrissin les portes d’un centre cívic que els havia promès feina. En l’atac moren vuit persones  i quinze són greument ferides.

La segona entrega, Finders Keepers, comença el 1978, amb l’assassinat d’un escriptor.

John Rothstein és un escriptor que va aconseguir el seu major èxit amb les novel·les de Jimmy Gold, un inconformista que no accepta les regles del sistema ni les hipocresies. El personatge exerceix una forta influència sobre Morris Bellamy, un dels fans de l’escriptor, i aquesta influència es transforma en obsessió i finalment en ràbia quan, en la tercera entrega de les novel·les de Jimmy Gold, el protagonista es “rendeix”, sotmetin-se a treballar per diners i, especialment simbòlic,  acceptant una feina com a comercial.

John Rothstein, que tampoc accepta merdes de ningú, fa divuit anys que es va retirar de la vida social i viu reclòs a una cabana perduda del bosc. I en realitat mai ha deixat d’escriure.

Morris Bellamy i els altres dos que l’ajuden en l’atracament, irrompen a la seva propietat. L’assassinen i buiden la caixa forta, on hi tenia, a més d’un munt de diners, tota la seva producció literària, inèdita, dels darrers divuit anys, entre la qual dues novel·les més de Jimmy Gold.

Dellamy va a parar a la presó, condemnat a cadena perpètua per un altre assumpta, però, abans, amaga els manuscrits en un bagul; que 32 anys després descobrirà Peter Saubers, fill d’un dels ferits greument l’any anterior en l’atemptat de Mr. Mercedes.

El lligam de les novel·les és doncs l’atemptat, però també, i sobretot, Bill Hodges, un detectiu retirat que no va ser capaç de descobrir a l’autor de la matança de 2009 mentre estava de servei, però que sí que ho aconseguirà un cop retirat, precisament degut a la supèrbia del mateix Mr. Mercedes, que no se’n pot estar de contactar amb el detectiu per a vanagloriar-se del que va fer i de com en va poder escapar net.

Personalment, penso que Finders Keepers és millor, s’allunya de l’estil policíac de la primera i s’endinsa fortament en la temàtica, portada a l’extrem, de l’empremta que una obra literària pot deixar a la psique vulnerable d’una persona immadura i altament inestable. Recorda, evidentment, a Misery, però si bé en aquella, Annie Wilkie no acceptava que el seu autor favorit hagués mort a Misery Chastain i volia que la fes tornar, Morris Bellamy el què no accepta és que Jimmy Gold, el seu heroi i raó per viure, s’hagi “venut”, hagi claudicat.

Sense fer espoilers, us poso un fragment del llibre:

“How dare you bait me? I gave my life for those books! I killed for those books”
“I know”, Pete says. “And since you’re such a fan, here’s a little treat for you. In the last book, Jimmy meets Andrea Stone again. How about that?”
The wolf’s eyes widen. “Andrea? He does? How? What happens?”
Under such circumstances the question is beyond bizarre, but it’s also sincere. Honest. Pete realizes that the fictional Andrea, Jimmy’s first love, is real to this man in a way Pete’s sister is not. No human being is as real to Red Lips as Jimmy Gold, Andrea Stone, Mr. Meeker, Pierre Retonne (also known as The Car Salesman of Doom), and all the rest.

Us recomano amb moltes ganes que llegiu aquesta novel·la, que és, en la meva opinió, superior a Mr. Mercedes i una de les seves millors obres.

Ah, i el 7 de juny: End of Watch, la tercera entrega!!

 

 

Art. Realitat donada versus creació de realitat

There are other worlds than these (John, “Jake”, Chambers)

 

Aquesta frase, d’un dels personatges de The Dark Tower, resum l’argument de l’obra més ambiciosa de Stephen King.

Però, a més, és també el live motive d’aquest blog.

Què és la realitat? Què és la creació literària i, obrint el ventall, artística?

Aplicant la Navalla d’Ockham, podem triar que la realitat “real” és la que vivim quotidianament, la nostra “experiència” vital fruit dels estímuls rebuts de l’exterior i de les imatges interiors (o patrons neuronals) que aquests estimuls sensorials fan neixer en la nostra consciència.

Però aquest argument-com qualsevol altra que s’inclogui en el camp de la reflexió filosòfica- és rebatible. Perquè, no és el mateix principi d’Ockham, d’un monjo franciscà del segle XIII, una reflexió més?

La meva opinió és que, un cop defugits tots els aproirismes, com, per exemple, el principi de causalitat, que condicionen el marc conceptual, totes les possibilitats estan en peu d’igualtat. I si introduïm la mecànica quàntica, qui diu on són els límits? Qui diu que no estem, literalment, creant realitat quan duem a terme el procés creatiu, allò que ens diferencia i eleva per sobre de la resta d’espècies animals?

És un tema recurrent per a multitud d’autors, tant en el camp de la ficció com de l’assaig. De fet, és el tema perquè, en certa manera, és la recerca del sentit de la nostra mateixa existència.

En aquest blog doncs hi pot cabre qualsevol temàtica, disciplina o suport que promogui o contribueixi a aquesta dialèctica.

Us invito a que hi dieu la vostra!

JM