Todas las entradas de Administrador del lloc

Arquitecte tècnic, graduat en Informació i documentació, lector, si pot ser en anglés millor, dibuixant, corredor, nedador, amant del rock, la música clàssica, el jazz i el blues, dels animals i, sobretot, de la meva fantàstica família: Anna, Roger i Martí.

Deep Purple – Worst to best

Deep Purple. from the not so good to the very best

La banda de hard rock Deep Purple ha estat una de les més influents de la història del rock.

Ara que estan fent la segona meitat de la que molt probablement serà la seva darrera gira, arran de l’àlbum InFinite, és un bon moment per a aportar la meva valoració de cada àlbum, ordenats d’aquell el qual, segons el meu criteri, posaria en darrer lloc a aquell que per a mi és el millor:

Shades of Deep Purple (1968)

 (MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

Shades of DP

El gran començament. Desprès de diferents canvis de personal i de noms per a la banda, finalment neix el concepte Deep Purple. Aquest àlbum conté dos dels seus primers clàssics: un de propi, Mandrake Root, i una versió de Hush, de Joe South.

Deep Purple (1969)

(MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

deepPurple

En el seu tercer àlbum, la banda s’adona que amb Evans i Simper no van enlloc. Malgrat això, i malgrat el fet que seguien incloent versions d’altres en els seus àlbums (val a dir que, a diferència de les brillants versions de Hush o Hey Joe, la interpretació que inclouen aquí de Lalena, de Donovan, no te cap força), Deep Purple conté dos temes que passaran a formar part de la llegenda: Chasing Shadows, amb la gran bateria de Paice, i Why didn’t Rosemary, amb un dels millors solos de tota la carrera de Blackmore.

The book of Taliesyn (1969)

(MARK I - Rod Evans, Nick Simper, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

 

TheBookOf

El segon àlbum ja demostra la capacitat creativa i la consistència de la banda, ja en aquesta primera formació que desprès es va anomenar MARK I. Tot i que aleshores estava triomfant més als Estats Units que a Europa.

Aquest és un disc semiconceptual construit al voltant de set estats d’ànim que donen lloc a les set cançons. Hi trobem temes propis ja mítics, com Listen, Learn, Read on … o la instrumental Wring that neck (després anomenada, també, Hard Road) al costat de grans versions, com Kentucky Woman o River Deep Mountain High, amb la introducció Also Sprach Zarathustra de A Space Odyssey.

Who do We think We are (1973)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
WDWTWA

Aquest va ser el final dels temps gloriosos. Desprès de les tres obres mestres, In Rock, Fireball i Machine Head, la relació entre Gillan i Blackmore es va tornar absolutament impossible. Malgrat això, el disc conté temes memorables, com Woman from Tokyo i Mary Long.

Bananas (2003)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

Bananas

Amb la sortida del geni Jon Lord, després de l’àlbum A.Band.On , semblava un cop més que s’havia arrivat a un punt i final, però mai res meny cert. Tot i això, en aquest àlbum, el primer amb Don Airey als teclats, és evident que no estaven en el millor moment, si ho comparem amb els excelents fruits que més endavant hauria de donar aquesta formació.

Bananas és un disc irregular, amb molt, potser massa, comandament d’en Ian Gillan. Hi ha però tres temes en el disc, Pictures of innocence, I got your number i Bananas, en els quals Steve Morse i Don Airey converteixen una composició només acceptable en una altra gran obra de signatura Purple.

Curiosament, el tema escollit d’aquest disc per a recopilatoris que s’han fet posteriorment sempre ha estat The Sun goes down, una canço que mai han tocat en directe.

Come taste the band (1975)

(MARK IV - David Coverdale, Glenn Hughes, Tommy Bolin, Jon Lord, Ian Paice)

ComeTaste

Si Who do We think we are va ser el final de la primera gran època, Come taste the band va ser el final de la segona i, aparentment, el final del grup. Desprès del força aconseguit Stormbringer i que Blackmore els deixés, per a començar la construcció de Rainbow – la segona llegenda porpra, tan gran com, o per a molts fins i tot més, que els mateixos Deep Purple – el grup es va refer amb un nou guitarra, Tommy Bolin.

Per a molts, aquest àlbum és més un gran disc de Coverdale, Hughes i Bolin amb la participació de Jon Lord i Ian Paice (de fet, el mateix Jon Lord ho explicava així en una entrevista). En la meva opinió, res més allunyat de la realitat. Aquest és un gran àlbum clarament definitori d’un canvi de cicle de Deep Purple d’igual magnitud que el canvi de cicle que representaria Purpendicular el 1995. Tommy Bolin, mort fatídicament l’any seguent amb només 25 anys, amb la seva particular virtuositat tan diferent de la de Blackmore, va fer que la resta del grup construís al seu voltant un disc de rock amb influències funk, farcit de solos magnífics de Jon Lord, com per exemple i sobretot Owed to “G”, o la formidable You keep on moving. Posar aquest disc en aquest lloc és una opinió personal. És una de les obres més controvertides de Deep Purple, per a molts una de les millors, amb grans temes, com l’esmentada You Keep on moving o Lady Luck, per dir-ne dos, tot i que tot l’àlbum manté bastant el mateix nivell.

Cap a on hauria anat el grup si haguessin estat capaços de continuar amb aquesta formació o si Tommy Bolin no haguès mort tan jove és un misteri. Però la realitat va ser que la genialitat de Bolin, juntament amb la seva idiosincràcia i en el context d’allò en què s’havia convertit Deep Purple el 1975, va representar la fi del grup. Si més no així ho va semblar durant molts anys …

Abandon [A.Band.On] (1997)

MARK VII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Jon Lord, Ian Paice)

abandon

Aquest va ser el darrer treball amb Deep Purple del gran mestre Jon Lord. Desprès de l’apoteòsica obertura que havia representat Purpendicular, el primer àlbum amb Steve Morse (difícil de païr en el seu moment però valorat unànimament en la seva justa mesura un cop posat en perpectiva), A.Band.On, o Abandon, com finalment s’ha acabat coneixent, va representar tornar clarament a l’essència del so Purple. És un àlbum dur (Seventh Heaven és una de les cançons més heavy de tot el repertori del grup, almenys des del In Rock), consistent i en el qual Jon Lord es llueix particularment, com si fos conscient que feia el seu vinil final a Deep Purple. És un disc molt orgànic, però podriem destacar Any Fule Kno that, Almost human, Seventh Heaven o Fingers to the bone.

El títol de l’àlbum, vist en retrospectiva, va estar molt ben triat; un abandonament, irremplaçable, i un final. Però una banda que seguia endavant. Com sempre.

Slaves and Masters (1990)

MARK V -  Joe Lynn Turner, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

slavesMasters

Aquest ha estat l’àlbum més injustament denostat de tota la discografia del grup. Qualitativament, pel que fa a Ritchie Blackmore tant bo o en la línia del The House of blue light o The Battle rages on … Però el fet de tenir el Joe Lynn Turner com a cantant en comptes de Ian Gillan (altra vegada foragitat per desavinences amb l'”Home de Negre”), va fer que un excelent àlbum de immaculada signatura Deep Purple s’acavés encasellant en la fornada AOR de finals dels anys 80. Una llàstima.

Rapture of the deep (2005)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

Rapture

Desprès del no del tot satisfactori Bananas, el grup es va centrar altre cop i, tal com havia fet amb Abandon vuit anys abans, Rapture of the deep va ser una tornada a l’essència del so Purple, desprès dels experiments de l’àlbum anterior.

Rapture … és un disc que van fer com ho feien en els vells temps gloriosos; fresc i directe, construit al voltant de jams sessions, en poc més de dues setmanes de gravació. Però alhora consistent i molt bo, denotant que la inspiració seguia ben viva i la formació actual amb Airey prometia encara més material i encara millor (com després s’ha vist ben clar). Des de Money talks que obre l’àlbum (amb similituds indissimulades amb Perfect Strangers) fins Before time began, la construcció progressiva que el tanca, l’únic tema una mica més fluix que la resta és Don’t let go. La producció és la nota clarament millorable; tot i així, un gran àlbum, que seria altra cop el darrer, fins molts anys més tard …

Stormbringer (1974)

MARK III - David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

Stormbringer

El segon àlbum de la formació MARC III, que va ser capaç de treure dos àlbums apoteósics, Burn i Stormbringer, en un mateix any.

Malgrat la màgia de Burn s’anava fonent a mida que Ritchie Blackmore s’anava cansant del grup – que s’escorava cada vegada més  cap al funkie – i tenia posat el seu pensament més en Rainbow que no pas en Deep Purple, encara van ser capaços de crear cançons icòniques com Stormbringer, Lady double dealer o la magnífica balada Soldier of fortune.

 The house of Blue light (1987)

(MARK II-b - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
THOBL

El successor de Perfect Strangers.  Un àlbum que tècnicament i estilísticament està a la mateixa alçada, però està mancat de la genialitat irrepetible d’aquell. Malauradament, la química entre Blackmore i Gillan va perllongar-se molt poc temps (això és, si mai n’hi havia hagut) i tres anys desprès de produir l’obra mestra que és el Perfect Strangers es va esvair del tot. Però com que són cinc genis, encara van ser capaços de crear un disc que per a molts figura entre els millors de Deep Purple. Amb una cara A més compacta i carregada de temes icònics i una cara B més dispersa i experimental (però completament efectiva, com en Mitzi Dupree o Strangeways).

Igual com havia passat en la dècada dels 70 amb Who do we think we are, que pressagiava la fi d’un cicle, també aquí, anys desprès i vist en perspectiva, es pot veure un final o, si més  no, un tancament. La immensa majoria de gent va donar la banda per finiquitada del tot desprès del Nobody’s Perfect (el directe oficial recull de la gira del The House of Blue light). Trenta anys després encara volten el planeta fent concerts dia sí i dia també.

The battle rages on … (1993)

(MARK II-c - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

TheBattle...

En la meva opinió, aquest disc és superior al The House of blue light, malgrat que, com Slaves and Masters, no ha estat prou ben valorat per la crítica. I el que sí és cert és que la producció és força millorable.

De tots els temes, només Lick it up és fluixeta. La resta són tots ells brutals, amb un Ritchie Blackmore indomable. Destaquen especialment l’obertura The Battle rages on … i Anya, que desprès Mr. Blackmore adaptaria d’alguna manera en la forma d’Ariel en el seu darrer disc amb Rainbow, Stranger in Us all.

 InFinite (2017)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

InFinite

El segon àlbum produit per Bob Ezrin. Malgrat no estar a la mateixa alçada que el Now What?!, va completament en la mateixa línia. Rock dur (més dur que el Now What?!), innovació, química, genialitat en cadascun dels cinc membres i una producció tan immaculada com ho va ser la del disc precedent. El resultat: un disc d’acomiadament (si això és el que és) immillorable. Tot i ser el de més curta durada de tota la seva discografia. Destaquen The Surprising, Time forBedlam, All I got is you i Birds of prey

Concerto for a group and Orchestra (1969)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)
concerto

Monumental, i absolutament innovador aleshores, experiment del mestre Jon Lord, que, amb vint anys d’edat, va composar els tres moviments d’un concert pensat per a orquestra i grup de rock. En només un mes, el temps del qual disposava abans de l’actuació que va aconseguir tancar al Royal Albert Hall de Londres. L’orquestra va ser dirigida pel ja traspassat Sir Malcom Arnold.

En el primer moviment, Allegro, la banda i l’orquestra es comencen a conèixer. Després d’una llarga introducció de l’orquestra, Blackmore fa el primer cop de timó amb un solo de cinc minuts; quan l’orquestra tot just comença a argumentar altra vegada, Jon Lord és qui pren la veu. El moviment acaba amb una batalla oberta entre grup i orquestra.

En el segon moviment, Andante, orquestra i banda fan una treva. És un impàs tranquil que permet lluir-se a Ian Gillan.

El tercer acte, Presto, és un crescendo que acaba amb una apoteosi final, la lluita sense guanyador entre l’orquestra i el grup. És durant aquest tercer moviment que Ian Paice fa el seu brillant solo de bateria.

Aquest no és un àlbum més de la discografia del grup. Va marcar una fita transcendental, tant per als membres del grup com per al reconeixement d’aquest per part de la crítica. Alhora que va evidenciar la genialitat de Jon Lord i va esdevenir un experiment que després molts altres grups (Metallica, Kiss, entre d’altres) han imitat.

Jo mateix fins a dia d’avui no havia valorat prou aquesta obra, potser per centrar-me sempre en la seva “discografia”, entesa aquesta com el conjunt homogeni d’àlbums, cadascun amb vuit o deu peces que formen una unitat més o menys orgànica. (De fet, normalment la crítica quan parla de la discografia del grup diu que aquest ha fet vint àlbums, sense incloure-hi el Concerto). M’han hagut de fer adonar del meu error, cosa que agreixo enormement.

Per tant, per la aposta, per la immensa qualitat tant de l’orquestra com de les aportacions individuals de cada component del grup i per com va marcar la història, no només la del grup sinó també la forma d’entendre la relació  entre dos estils tan antagònics però  alhora tan encadellables, tan excloents com incloents, aquest àlbum s’ha de situar entre els millors dels millors.

 (1995)

MARK VII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Jon Lord, Ian Paice)

Purpendicular

Mort el rei, llarga vida al rei. Steve Morse agafa el relleu de Ritchie Blackmore sense intenció en cap moment d’imitar-lo.

Quan Morse va incorporar-se, tota la resta del grup van retrovar una llibertat insospitada. Amb el temps van identificar els darrers anys amb Blackmore com un estat de tensió permanent que, malgrat les excelents composicions, no revertia en energia positiva cap a les persones que les composaven (amb la possible excepció d’en Ritchie). Alliberats, van forjar una química absoluta amb la forma de tocar del virtuós Morse i van crear un un disc experimental molt allunyat del so de Perfect Strangers però conservant aquella essència que impregna el so purple de tots el àlbums del grup.

El disc està farcit de temes imperdibles i ja intemporals: Ted the mechanic, Sometimes I feel like screaming, Cascades, Rosa’s cantina

Un veritable recomençament. Tant encoratjador per a ells com sorpresiu i esperançador per als incondicionals fans de la banda.

Fireball (1971)

(MARK II-a – Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

 Fireball

El tercer del sant grial del MARC II. Evidentment, no podien superar In Rock. Per això no ho van intentar. Fireball és un disc més experimental i arriscat (sembla que Purple evoluciona a partir d’alternar cada vegada un disc d’experimentació amb un disc magistral de retorn a l’essència, com fent un pas enrera per saltar-ne després tres endavant …), però de resultat impecable. La màgia seguia viva i en el seu màxim apogeu. Conté temes que han quedat com a referents inamovibles de cada concert: Fireball, Demon’s eye o The Mule, amb un Ian Paice estratosfèric. I, al costat d’aquests tres, els episodis country-folk-blues de Anyone’s daughter i No one came i la incursió barreja de rock dur i sinfònic que és Fools.

Now What ?! (2013)

(MARK VIII - Ian Gillan, Roger Glover, Steve Morse, Don Airey, Ian Paice)

NowWhat

I ara què?, doncs ara fan un disc que ningú haguès pogut pensar que serien capaços de fer desprès de vuit anys de sequera, pel que fa a àlbums d’estudi (en temes de gira, no van parar mai quiets). Bob Ezrin és sens dubte el millor productor amb diferència que ha tingut el grup en tota la seva llarga història. Quan Ezrin va proposar-los enregistrar un nou disc amb ell , ni ells mateixos eren conscients de l’immens potencial que, encara aleshores i després de 45 anys, aquest home era capaç d’extreure’ls.

Aquest àlbum, dedicat al traspassat Jon Lord – que va morir mentre l’enregistraven i a qui dediquen, a banda de l’àlbum, els temes Above and beyond i Uncommon man – és una joia pràcticament des del començament fins el final, com a molt amb la l’excepció de Vincent Price, curiosament la més tocada en directe i escollida per a posteriors compilacions que s’han fet.

Burn (1974)

MARK III - David Coverdale, Glenn Hughes, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

Burn

Perfecte, quasi, de principi a fi (amb l’excepció de “A” 2000).

Temes com Burn, Might just take your life, Lay down stay down o la brutal Mistreated no cal comentar-los.

Perfect strangers (1984)

(MARK II-b - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice)

PS

El so de Perfect Strangers té poc a veure amb el del MARC II-a. Però això és Deep Purple als vuitanta, despres d’un llargíssim parèntesi de quasi deu anys durant el qual cadascú – Blackmore  amb Rainbow, Lord i Paice amb Whitesnake i Gillan amb la banda del seu nom – va enregistrar els seus respectius àlbums, molts d’ells grandíssims, àlbums que després es convertirien amb corpus del gegantí llegat de la llegenda Purple.

I tota l’experiència, primer amb Deep Purple i desprès amb el que van fer per separat, va esmolar la creativitat i la virtuositat dels cinc musics (Roger Glover va dedicar-se a descobrir i produir grans bandes com Judas Priest o Nazzareth). Sumat a la motivació i la li.lusió de ressucitar al que havia estat el grup de rock dur més gran de la història va ser catalitzador prou potent per a què fessin un disc que està entre les seves tres obres mes superbes.

Machine Head (1972)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

MH

El disc instrumentalment més aconseguit de la banda. El disc quasi perfecte que conté Highway star, classic absolut de hard rock, Smoke on the water, la cançò que va transcendir el context del mateix grup per a convertir-se en patrimoni cultural de la humanitat, i Space truckin’, que en l’immortal Made in Japan Jon Lord amb el seu Hammond converteix en una bèstia de 20 minuts. Nomès Maybe I’m a Leo i Lazy estant lleugerament per sota del llistó respecte a la resta del repertori.

In Rock (1971)

(MARK II-a - Ian Gillan, Roger Glover, Ritchie Blackmore, Jon Lord, Ian Paice

inRock

El millor àlbum del grup. El millor àlbum de Hard Rock de la història. I en general, un dels millors àlbums de rock, nomès comparable a alguns de Led Zeppelin, The Who o Pink Floyd.

El més furiós, el més compacte i el millor en quan a creativitat. La substitució de Nick simper i Rod Evans per Roger Glover i Ian Gillan respectivament, va representar catapultar-los des dels discs del MARK I, en només un any i passant pel Concerto, a dalt de tot, a una fita que mai més han pogut assolir.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Hello again!

Hola a tothom!

Been a long time since I did that stroll…

Fa uns quants mesos que no he posat res aquí.

Us informo dels darrers esdeveniments en la meva trajectòria professional.

Recentment he acabat un postgrau de Direcció d’Execució d’Obres, al CAATEEB. Sempre formant-nos. Endavant 😀

Ara treballo a l’Ajuntament de Montgat, com a tècnic de suport a l’arquitecte i l’aparellador municipals.

Estic desenvolupant un apassionant projecte de definició de tots els vials de titularitat municipal, amb el triple objectiu de:

  • delimitar amb exactitud la demarcació territorial del municipi i la geometria de cadascun dels 10 barris;
  • determinar la valoració econòmica de cada carrer (utilitzant el métode del valor residual i considerant les actuacions que s’hagin pogut fer en cadascun d’ells) i, en conseqüència, de cada barri i del municipi en la seva totalitat;
  • clarificar nomenclatures dels carrers, creació/alta a INE dels carrers de nova creació i adjudicació de numeracions, de cara a l’empadronament dels nous montgatins i la definició acurada de les seccions censals.

O sigui que si voleu conèixer Montgat, no mireu només la web del seu Consitori. Deixeu-me els vostres comentaris aquí! 😉

 

 

 

Cap a on anem

Reconstrucció de la societat

D’una banda, estem immersos en un veritable canvi de paradigma, la “quarta revolució industrial”. Les noves tecnologies, aprofitades pels màxims responsables del capitalisme neolliberal per a enriquir-se més que mai, és adir, pensant en clau de lucre personal en comptes d’en clau de construir una societat per a tots, justa i sostenible, ens ha portat on som. S’apunten tendències clares que anem cap a un context creixent de crisi econòmica i social sense precedents, però no de com revertir aquesta inèrcia, aquest capitalime determinista.

D’altra banda, les economies emergents, especialment la Xina, s’estan expandint econòmicament per arreu, Europa, Amèrica Llatina, Àsia, fagocitant de forma implacable les economies dels països als quals arriben.

Sovint, l’única sortida que els queda als joves preparats és emigrar a altres països, la qual cosa és bastant trista.

I entre mig, queden totes aquelles persones que no poden competir amb  els col.lectius immigratns -d’altra banda, col.lectius completament tancats pel que fa a la integració, real, al país d’acollida- i a les quals el nou paradigme neolliberal-digital també deixa al marge.

No sé quina resposta serà capaç de donar la nostra societat davant d’aquest repte doble. Però, tal com va corraborar Lluis Soler en la seva intrevenció a l’Ateneo, les noves tecnologies ja han tret/estant treien/fent obsoletes un munt de feines “tradicionals”, i ho faran d’una manera exponencial amb el internet de les coses, la robòtica i el Big data.

A continuació deixo dos posts extensos per tal d’evidenciar els dos enfocaments. El primer post, recull les conferències que Lluis Soler (mencioant en l’anterior paràgraf) i Alfonso Bárcena van fer a l’Ateneu el passat 16 de juliol d’enguany. El segon, són les meves reflexions fruit de l’observació analítica del microentorn de l’Eixample de Barcelona, ahir 23 de setembre.

 

Part 1

Prospectiva de futur de la crisi actual. Lluis Soler i Alfonso Bárcena,  dins el Cicle “Liceu Maragall. Crisi i futur incert”. Barcelona, Ateneo, 16 juliol 2016.

Introducció

La turbo globalització ha anat traient certeses i seguretats.

A Brasil al juliol només es parlava de les Olimpíades però passava desapercebut l’empêchement de Dilma Rousseff, amb Lula imputat i tot el país dividit (la meitat de la població ho ha vist com un cop d’Estat).

Mostra que les cosses estan canviant molt ràpidament. Exemple: èxit del Brexit, el que justament el dia anterior a aquesta trobada va passar a Turquia, etc.

Conferenciants:

Alfonso Bárcena

[Autor de la tesi: “Macro filosofia del capitalisme”]

La conferència versa sobre l’evolució macroeconòmica de la crisi però lligant-ho amb qüestions culturals i humanistes.

  • Background: en 100 anys, pas d’una economia de industrial a una economia digital i canvi d’una economia de demanda a una economia d’oferta. Com afecta això al factor treball (factor W)
  • conseqüències de la crisi: desigualtat, etc.
  • escenaris de futur de cap a o pot anar l’economia: estancament o tecno-optimisme
  • es possible un post capitalisme? : l’economia col·laborativa, els moviments radicals, etc. poden acabar amb el capitalisme?

1- El canvi de model:

Canvi cap a col·laboracionisme. (ex, wikipedia)

Necessitat de transparència, (ex., el que ha passat amb Wikileaks)

tercer: globalització, tot està interrelacionat. La desestabilització puntual (ex, Turquia) afecta a escala global.

quart: la necessitat de compartir. La propietat intel·lectual cada cop es protegeix menys, les companyies de software (Apple…) obren els seus codis per a que els usuaris col·laborin amb ells, etc.

i últim: economia que va cap al cost marginal zero. El canvi tecnològic està produint un canvi radical en tots els sectors: fotografia (kodak s’ha ensorrat i en canvi Instagram, que només te 13 treballadors, va ser comprada per 1000 MM de dòlars per Facebook; turisme,  on per exemple Airbnb és economia col·laborativa que fa perdre molts diners als hotels. Es tracta d’empreses que tenen un impacte en els resultats completament invers als costos esmerçats. Això gràcies a les noves tecnologies, dispositius, internet, etc. Són models escalables amb cost zero, que no tenen propietats –actius-. Amazon, Google, Tesla… són companyies disruptives perquè van contra els models anteriors econòmics i industrials.

Segon canvi històric que estem vivint: pas d’un model de demanda keynesià a un model d’oferta. El model de demanda buscava dinamitzar tots els factors productius i implicar a tots els agents per invertir en l’economia i crear el màxim creixement possible. Incorporava productivitat, demanda i consum, sense que s’imprimís més diner del que realment es necessitava, per tant sense perill que es produís inflació. En canvi, a principi dels 70 s’imposa el model de la oferta com evolució de la dinàmica històrica, perquè hi havia una inflació de costos, a nivell mundial, deguda a les crisis del petroli i de la energia i per la impressió descontrolada de dòlars per part de EEUU per a finançar la seva política exterior.  Lluitar contra impostos i contra inflació va anar potenciant l’economia de la competitivitat; el model de la oferta va acabar fent que els posseïdors de capital augmentessin el  seu particular creixement, en un entorn en què el paper de l’Estat anava a menys. Comença a ser menys necessari el factor W perquè amb la incorporació de les NT s’està produint molt més.

Recapitulant:

per al model de demanda, 2 factor s importants:

  • valorar (remunerar) el factor W
  • realitzar esforços reals per a que tothom pogués consumir

(model keynesià)

per al model de la oferta, tot això queda en res. L’important és:

  • el control de la inflació
  • la remuneració del capital i de tots aquells professionals que tinguessin el major valor per l’accionista – sorgeix doncs la classe directiva.

(model neolliberal de Reagan i Tatcher que va començar a finals dels 70)

2- conseqüències de la crisi:

primer: desigualtat creixent en els països desenvolupats

segon: precarització laboral. El nou status laboral és el “precariat”, que ja afecta a tots el professionals, inclosos els qualificats. Treball per projectes, lleialtat laboral que es renova cada dia, no es poden fer plans a llarg termini.

tercer (conseqüència del segon): Outsiders laborals, amb risc de passar de vides precàries a vides supèrflues, amb el perill de radicalització terrorista, etc.

quart: entrem a la normalitat d’un capitalisme sense treball i la societat dels 3/3: 1/3 de d’aturats, 1/3 d’exclosos i 1/3 de treballadors que es creuen segurs i esdevenen una elit.

3- escenaris de futur:

Escenari 1- Estancament secular

Durant dècades, el creixement ha estat només gràcies a la bombolla. Ara hem entrat a una crisi que no s’acabarà i els bancs seguiran sense donar crèdit. L’Estancament secular és el destí de totes aquelles economies que depenen de la inversió privada (ergo els bancs) per a solucionar la situació.

Hi ha molts diners al mercat, però els projectes no es consideren rentables. Expectatives de guanys menors que el cost del préstec. Resultat: estancament.

Mentrestant, Banc Central i governs europeus miren per la “expandeflació”: crear deute públic per a seguir creixent. Assistim al final de la socialdemocràcia, abans el creixement que la igualtat.

Escenari 2- Tecno-optimisme digital

Silicon Valley i companyia fan apologia que estem en una revolució digital on la connectivitat de ments, màquines i bits farà capaç un nou desenvolupament molt gran. aquesta nova economia col·laborativa que no està recollida al PIB, no valorada, equival, segons els defensors d’aquest tecno-optimisme, al 20% del mateix.

Evolució cap a l’oligopoli: “the winner takes it all”. Són companyies amb molta menys necessitat de factor W.

Defensen que hi ha 3 motors bàsics que faran que augmenti la productivitat i el creixement:

  • digital (sense cost, residual zero),
  • exponencial (es pot escalar exponencialment sense cost),
  • combinatòria. Cada innovació crea blocs de noves innovacions

Per a impedir que aquest escenari s’esfondri degut als que queden al marge, els tecno-optimistes són partidaris de garantir la renda bàsica per a garantir l’existència.

4- es possible un post capitalisme?

Es difícil imaginar tornar al socialisme.

Però: el capitalisme porta a l’exclusió. La premissa que millor no invertir si això porta a perdre diners està portant a espirals com que els interessos són negatius, cosa mai vista.

Només es preocupa per el creixement del capital, i el factor W no importa en absolut.

quines són doncs les alternatives?

primera: passar de la lògica de la escassesa a la lògica de l’abundància. Incrementar la economia col·laborativa, que té recursos abundants, encara que no remunerats, per sortir de la economia de la mancança de recursos, que és l’actual. Però fer-ho de veritat, canviant la lògica -Uber, Airbnb, etc. en realitat només aprofiten la economia col·laborativa per a que reverteixi en el seu propi benefici, no són un canvi real.

Però una economia de xarxa (d’internet) no és compatible amb una economia productiva. La realitat actual és que moltes xarxes socials no són realment descentralitzades ni equivalen a un apoderament de la gent. I moltes companyies que utilitzen la col·laboració tendeixen en realitat als oligopolis. No serà en realitat doncs un hipercapitalisme que utilitza les xarxes com a plataforma d’expansió?

segona: Una altra possibilitat és que anem cap a un capitalisme d’Estat. Cal però definir el grau d’intervencionisme: model xinès, model europeu… aquest capitalisme d’Estat però, comporta el risc d’anar cap a una nova societat feudal en la qual els acreedors del deute són els Senyors que ostenten el poder.

I la tercera és pensar que no és possible una alternativa. Les alternatives anteriors fan reflexionar si el capitalisme està perdent la batalla cultural. Vivim en un mon en què és més fàcil imaginar la fi del mateix que la fi del capitalisme?

Lluis Soler

Recollint         l’exposició         de           Bárcena,            la           conferència versa      sobre      les      conseqüències socials i culturals del nou capitalisme, afectació en termes de conseqüències humanes, en experiències…

Anem cap a un escenari de creixent malestar combinat amb creixent desorientació, confusió.

Que al seu torn ens poden fer anar cap a (1) noves formes de col·laboració (ja esmentades) però també (2) poden generar noves formes de hipermercantilització de l’existència humana i (3) generar noves formes de crispació i rebutjà  frontal a l’altre.

Les NT poden ser molt engrescadores per a creadors d’APPs i als pocs que viuen el repte com il·lusionador i que fins i tot triomfen realment; però per a la majoria, la realitat és ben diferent: risc permanent, malestar, angoixa, realitat líquida, etc.. Però ens agradi o no, anem cap a un capitalisme en el qual un munt de gent sobrarà, la qual cosa és inèdita en termes històrics. Aquesta exclusió, laboral repercuteix més enllà del tema d’ingressos, i una renda mínima no soluciona l’arrel del problema. S’entra (la persona) en una dinàmica de desmotivació, pèrdua d’autoestima, pèrdua de contactes, al final apatia i fins i tot comportament antisocial. Generant un cercle viciós.

Si ajuntem aquest dos elements: canvi social, relacional, productiu… degut a les NT i exclusió de gran part de la població, trobem un tercer: la professió ha estat tradicionalment un element d’identitat, definitori, de la persona. Sense una feina, va desapareixent la mateixa identitat de la persona.

Es cert que les xarxes socials permeten coneixement il·limitat d’ ”amics” però això no reverteix pas en poder-se’n refiar que demà aquest amic no m’apunyali per interessos.  No pot haver-hi compromís. I sense compromís, pot haver relacions humanes sòlides?

És a dir:

  • canvis en el món professional, laboral
  • canvis en la forma de relació amb els altres

i al final, abisme entre allò que podem tenir i allò que en realitat tenim. Entre allò que prometen els anuncis de televisió i el què desprès som realment capaços d’assolir, que sovint és molt poc o res.

Recapitulant doncs: sentiment d’insatisfacció i malestar sumat a grau molt gran d’incertesa. Cap a on ens porta tot això?

Cap a una autèntica batalla cultural: de valors, idees i conductes.

De la qual s’apunten tres tendències:

  • noves formes d’activisme social i polític (primavera àrab, podem, moviments veïnals…, que reverteixen en noves formes d’economia col·laborativa i forma d’organitzar-se socialment molt més horitzontal. Seria un escenari prometedor, però val a dir que “no és or tot allò que brilla”
  • por i frustració porten a cercar un cap de turc, aquell que no te el meu color de pell, religió, creences, costums –creixement del neó-autoritarisme, xenofòbia, cada cop més arreu d’Europa, sobretot entre els perdedors de la globalització, els que tenen por de perdre feines totalment precàries.
  • hipermercantilització de l’existència en la seva totalitat. Airbnb, Uber, etc. representen intercanvi aparentment gratuït de bens i serveis que, d’entrada, va en detriment d’activitat declarades, ergo d’impostos; però, sobretot, són gratuïtes perquè permeten obtenir enorme quantitat de dades, el Big data, que són venudes a les empreses que en fan ús.

Però el cas és que tot això ho fem voluntàriament. Amb l’exposició pública (a Facebook, etc.) de tot el que abans consideràvem íntim, per tal d’obtenir-ne un benefici econòmic, de coneixement públic o de la manera que sigui.

 Què es pot fer?

Hem de recuperar la noció d’espai públic, en el qual, tant de forma virtual com presencial, siguem capaços d’interactuar amb els altres de forma sincera , en la recerca del  bé comú.

 Part 2

Joan Masip Oliveras

23/09/2016

Impressions del mercat laboral, a partir d’anàlisi organolèptic minuciós

Recorregut a peu per l’Eixample de Barcelona: Consell de Cent/St. Joan – CAATEE (Diagonal/Aribau) – Facultat de Biblioteconomia (Melcior de Palau) – Consell de Cent/St. Joan (via Pça. Catalunya):

Observacions:

Repartiment del mercat

El 90% de bars (és a dir, tots excepte: (1) els que són de tradició centenària, tramesos de generació en generació i que s’han esdevingut quasi en patrimoni de la ciutat i (2) els que són amb una mica de valor afegit/luxe/classe) pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, xinesos.

TOTES (100%) les petites botigues de queviures (antics “colmados”) pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, paquistanesos o magribins.

El 80-90% de les fruiteries (és a dir, totes excepte les que són de fruita ecològica o que disposen d’algun valor afegit) pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, paquistanesos o magribins. Tot i que comença a distingir-se un percentatge creixent del nombre d’aquests establiments propietat o regentats per xinesos.

Es comença a veure un nombre creixent de supermercats (cadenes com Condis o Coaliment) propietat o regentats per paquistanesos o magribins.

TOTES (100%) les botigues de “tonteries” (antics tot a cent, després tot a euro), pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, xinesos. Tot i que ja es veuen botigues d’aquest tipus, en les quals es ven “de tot”, que ofereixen articles de major qualitat (alguns fets aquí Catalunya) que pertanyen a, o com  a mínim son regentats per, xinesos. És a dir, que ja no es limiten a la venda a l’engròs (la qual per descomptat, copen des de fa anys) i els basars. Evidentment, també es poden veure ple de perruqueries, salons de massatge i molts altres negocis regentats per xinesos.

En àmbits completament diferents, com el de la rehabilitació de façanes d’edificis, hi ha un gran nombre d’empreses que són de països de llatina-Amèrica.

En conclusió, es visualitzen molt pocs negocis regentats per gent del nostre país: botigues de pernil i embotit de qualitat, sabateries, botigues de venda de menjar cuinat, alguna ferreteria…

El “paquet” de la venda de roba, se’l reparteixen d’una banda, les grans cadenes de preus inabastables pel consumidor mitjà, de l’altra, ZARA per a la massa mitjana (conseqüentment, no es estrany que aquesta marca del Senyor Amancio Ortega no pari de créixer, aparentment sense límits ni horitzó).

Obertura de nous negocis

Pràcticament la totalitat de negocis (sempre parlant en suport físic, a la manera “tradicional”) que endeguen aquells que gosen fer-ho són bé de l’àmbit de la restauració o bé de l’àmbit de la moda. El sector cultural representa una iniciativa minúscula.

Comportament social

  1. Usuaris

Qualsevol negoci del sector cultural que quedi fora del centre de l’Eixample està buit. Hi ha un gran desinterès per la petita llibreria o botiga de discs. És doncs, molt difícil subsistir i fer front a les despeses fixes. En canvi, les grans superfícies –FNAC, Casa del llibre…- estan plenes a vessar (es fa cua per pagar a l’FNAC, que ha habilitat un sistema de pagament on una pantalla de plasma i una veu de robot van indicant als usuaris a quina caixa s’han de dirigir per a pagar, com si fos l’administració, en comptes que cadascú vagi on li doni la gana!. Personalment, ho trobo demencial.

  1. Empresaris, botiguers

L’ integració per part dels col·lectius xines, paquistanès i magribí és nul.la. En forma d’una invasió més o menys subtil,  van adquirint tots els negocis abans esmentats i fent-los rutllar amb persones pertanyents al seu mateix col·lectiu, que treballen 7/24, m’arriscaria a dir que en unes condicions econòmiques qüestionables.

La capacitat generadora de negoci d’aquests col·lectius, front a la cada cop més feble, ja quasi bé nul.la, capacitat per part del autòctons, només s’explica per l’existència de màfies organitzades que –no sé com ni de quina manera- fan tal pressió  sobre els propietaris que aquests es pleguen i accepten l’intercanvi (aquesta és una impresió personal, sincerament m’agradaria que hi afegissiu els vostres comentaris perquè trobo que és una qüestió que s’ha d’abordar urgentment).

Quan dic que la integració per part dels col·lectius és nul.la, vull dir nul.la en tots els sentits. Si els fas qualsevol pregunta referent al negoci (com és que l’han adquirit, si ells en són els amos, com és que no han canviat el nom del local ni l’han personalitzat de cap manera…), “no entenen  l’idioma” (no el català, sinó el castellà!). I si els preguntes en anglès, et responen mentides. Si. Vaig passar per un bar, no recordo si a Consell de Cent o Diputació, a l’Eixample Esquerre, que es diu Lemmy (o Lemy). Encuriosit (Lemmy… Motorhead, sabeu?) vaig entrat a preguntar, en anglès, per l’origen del nom del bar i el noi, xinés, em va contestar que era el seu nom (…). Ha!!.

Una petita reflexió final

Aquesta presa de realitat –de veritat, no de conversa de tòpics- em va fer entendre bastant millor el context actual, d’atur i de precarietat laboral. Com ha d’haver-hi feina per la gent d’aquí? –que quedi clar què vull dir amb això: per “aquí” em referixo als de tota la vida d’aquí, perquè, evidentment, tots aquests col·lectius també són d’”aquí”, també són catalans, com no pot ser d’altra manera. Negar-ho és entrar en terrenys execrables i no és pas la meva intenció. I em sembla que està ben clar el que vull dir i qui ho vulgui entendre diferent ja s’ho farà. Només escric la realitat del moment que estem vivint, tal com jo la vaig copsar durant quatre hores de recorregut/anàlisi.

 

 

 

 

 

 

 

Illustrated short story for children

Rucky and Croocky

I put a short illustrated story for children. Hope you like it!

There once was a cat named Rucky and he lived like a king. He had three meals a day and a walk once a day too. When Christopher went out, he put Rucky on his shoulders and the cat looked at the world from above.

Copyright © 2016 by Joan Masip
Copyright © 2016 by Joan Masip

The street cats shouted:

“Hey, Rucky, come play with us!”.

But Rucky looked at them from his higher place and kept saying:

“I do not do with cats that shuffled garbage and sleep on the street”…

Read the complete story on ART

Cases i coses boniques

Sobre JMO joan Masip…

 

Gratacel de Nova York
Chrysler Building

Els diferents viatges realitzats als EUA, Regne Unit i diferents països europeus, m’han aportat visions de les diferents tècniques i materials de construcció utilitzats -per exemple, l’arquitectura de gratacels de Nova York o les construccions unifamiliars típiques de Gran Bretanya, les Cottage Style Homes; cases victorianes humils, amb grans xemeneies exteriors, fusteria exterior arran de façana i ampits interiors.

Cottage style
Cottage Style Home

Als EUA, aquesta arquitectura de cases “estil cabana” va prendre tres formes: la de les mansions Romàntiques victorianes típiques de Nova Anglaterra, la de l’estil Nostalgic Country-Style que recorda a les típiques pel·lícules de l’oest americà i la de les cases estil colonial més pròpia dels estats del sud.

Questió de sostenibilitat

How much does your building weigh Mr. Foster?

I’ve been recently told by a librarian -not an architect, funny, uh?!- about this documentary. It’s a must see not only for any architect but for any sensible soul, given its beauty; the relationship between: art, spiritual and material world, that Foster‘s designs and construccions so well show.

This is a link to the full youtube video

Among other subjects, the sustainability is the primal matter that worries Mr. Foster and the one he cares the most in his projects. We learn through the film that, while the developement in the Western World took 200 years, it’ll only take a few decades in the emerging economies. Architects have to make possible that this inevitable process doesn’t lead to the extintion of humanity as species -these are Foster‘s literal words, at the Ibory Press Debates, in Madrid, 2009.

The final part of the film presents the experimental design of Masdar City, a project that the architect has undertaken in Abu Dhabi. In the Ibory Press in Madrid 2009, he claims that it’s unbelieveable, it’s shocking, that given what’s at stake, there’s only one such a project as Masdar City and that there should be a hundred other urban experiments like that one. It’s an issue for political initiatives before it’s too late.

 

Potser no feia falta?

End of watch

King, Stephen. End of Watch. London : Hodder & Stoughton, 2016. Cop. by Stephen King, 2016. 351 p. ISBN 978 1 473 63400 8. The Bill Hodges Trilogy ; [3]

End Of Watch

Com que us vaig dir que escriuria la ressenya de la tercera part de la trilogia de Bill Hodges, el detectiu retirat, aquí va la meva impressió del llibre.

Lamento reconèixer que he quedat una mica decebut. No ho sé, potser tenia massa expectatives, després de Finder Kepers, que vaig trobar molt bo. O potser no estava en el mood adequat, no ho sé, repeteixo. El cas és que m’ha costat acabar-lo, i dir això d’una obra d’SK és dur per a mi.

Hi ha dos factors o motius que pesen per deixar-me aquesta amargor:

El primer és la predictibilitat. És cert que algunes novel·les de King semblen cridar que han de ser portades al cinema – 11.22.63, per exemple, que no he vist i tinc moltes ganes de veure-, altres no.  Estic pensant en The Dark Tower , que mai s’hauria d’adaptar a cinema, perquè segur que faran malbé l’obra mestra més gran de l’autor (d’altra banda, l’adaptació i ampliació en format còmic sí que va ser una magnífica aposta, i el primer cicle, amb Jae Lee, és una obra d’art en majúscules), Duma Key, o Under the Dome, la qual la CBS ha adaptat en sèrie de TV de 39 episodis, que no he vist ni penso veure i que sembla que no van rebre bona crítica, especialment el darrer. (Això no impedeix que Under the Dome sigui una novel.la boníssima, i el final és típic de King -a l’estil d’It i altres èpics- però, repeteixo, no és la més adequada per a traslladar a pantalla, ni petita ni gran.)

Tornant al que ens interessa, End of watch, deia que, en primer lloc, és un thriller predictible que respon a tots els clixés que esperaries en una pel·licula de suspens en la qual saps que el detectiu enxamparà a un dolent molt dolent i molt llest, però bastant ximple al capdavall. I aquesta novel·la sí que sembla quasi més un guió de cinema novel·lat que no una història que s’hagi fet ella mateixa, essent King el receptor d’allò que li arriba -com ell acostuma a definir el seu procés creatiu. En aquest cas, sembla que totes les peces es fan encaixar de manera una mica forçada. (aquesta és la meva impressió, say sorry)

En segon lloc, aquesta concepció de thriller a la qual no ens té acostumats el mestre, no seria del tot dolenta si, com passava a Mr. Mercedes, la trama se centrés en personatges ben desenvolupats i acció/suspens dins d’un context real. Però no és així. Aquesta vegada SK no deixa fora els poders paranormals/sobrenaturals.

El que passa a aquesta tercera part de la trilogia és que Bradi Hartsfield (“Mr. Mercedes”), com a conseqüència de la contusió traumàtica que rep al final de la primera novel.la i que el deixa en estat (simulat) semi catatònic, no es va a podrir a la presó la resta de la seva vida sinó a un centre psiquiàtric. Allà, un metge l’utilitza durant tres anys com a conillet d’índies per a provar diferents drogues.

No queda clar si per aquesta experimentació, si pel trauma cranioencefàlic o per una combinació d’ambdues causes, però el fet és que Bradi desenvolupa poders psicotelekinetics, gràcies als quals, encara que el seu cos estigui fet una piltrafa, és capaç d’envair-ne d’altres per a dur a terme el seu propòsit, que no és altre que portar a tants adolescents com pugui a cometre suïcidi. I per a aconseguir aquesta gesta, Hartsfield utilitzarà una partida de videojocs obsolets que és capaç de trastocar, com a super capacitat que és per les tecnologies, introduint-hi missatges subliminars que hipnotitzen a tots aquells els quals utilitzen els videojocs i els porten a cometre suïcidi.

Personalment, no vaig gaudir llegint aquesta pseudobarreja de Carrie i The Dead Zone amb una novel·la i una trilogia que teòricament anava d’un altre pal. Però jo no sóc King i ell sabrà.

Està clar que la novel.la està pensada, i la càrrega important que hi surt de Twitter, Facebook, APPs i trama al voltant de les tecnologies actuals, deixa clar que SK cerca escriure coses que venguin en l’actual societat de les xarxes socials. Altre cop, ell sabrà. Però no és el que jo esperava -anyway, qui sóc jo, no? hahaha 🙂 .

Bé, llegirem el seu darrer conte, Cookie Jar, disponible online a text complet, a veure que tal…

Bazard Of

… i també tenim pendent les històries de The Bazard of Bad Dreams. 

I hi ha altres autors també!!! 😛

Fins a la propera entrada, long days and pleasent nights.

 

Realitat emmascarada

Vértigo y Cisne Negro

Darrerament he vist dos films que giren al voltant de la construcció de realitats que, sense ser-ho, esdevenen generadores de conseqüències completament reals per als seus autors. L’un és “Cisne Negro”, protagonitzada per Natalie Portman, l’altre, “Vértigo”, el clàssic d’Alfred Hitchcock protagonitzat per James Stewart.

“Cisne Negro” és una mena de faula, que narra la transformació literal d’una ballarina de Ballet en el cigne negre, o, dit d’altra manera, en el seu costat més fosc, i desconegut per ella mateixa.

La Nina (Portman) és una ballarina completament absorbida per la danza; treballa a una companyia de Nova York i sobtadament rep l’oportunitat d’interpretar el cigne negre a la representació que fan del Llac dels signes, substituint a l’anterior noia. La Nina és una perfecta ballerina, i això fa que se senti molt còmode interpretant el cigne blanc; però el director de l’obra no en té prou amb la seva perfecció estètica, li exigeix que es deixi anar, que trenqui les seves barreres mentals, i a més, que ho faci també en el pla personal, perquè la coneix i sap que està fortament reprimida. Thomas Lery, el director de l’obra (interpretat per Vincent Cassell) vol que tregui i experimenti les seves pulsions sexuals, de frustració, d’enveja més ferotges, per donar vida al cigne negre. El que ningú, ni ella mateixa, preveu és que aquesta pressió la portarà a crear una realitat mental paral·lela que a poc a poc anirà envaint la seva forma de copsar, concebre i interactuar amb la realitat del seu voltant, que es va desintegrant a mesura que ella s’abandona a la metamorfosi i converteix l’objectiu d’assolir l’èxit absolut en la representació, en la seva única raó de viure.

Dos factors juguen un pes decisiu en el seu progressiu desequilibri mental: d’una banda, una mare terriblement exigent que de jove va voler triomfar en el món del ballet però no va aconseguir arribar a enlloc i que permanentment la culpa a ella -al fet d’haver-se quedat embarassada i, despés, d’esdevenir una mare soltera- d’haver estat el llast que ho ha impedit; de l’altra, l’angoixa de no donar llibertat a la seva homosexualitat o, ni tan sols, a l’experimentació del plaer en ella mateixa, a causa del condicionament de la seva mare, que l’ha adoctrinat en viure només per la dansa i que la vol apartar tant com pugui d’establir relacions personals i, en general, d’interaccionar amb la vida fora de l’art.

El que passa és que el joc de miralls permanent, i creixent, que s’estableix entre el món real i les representacions mentals de la Nina fan que l’espectador també vagi perdent els seus agafadors i li resulti cada vegada més difícil distingir entre ambdós móns. (d’aquí la magistralitat de la pel·lícula i del seu director –Darren Aronofsky-)

“Vértigo” és molt més  entenedora. Es tracta d’una gran obra de suspens de 1958, basada en el llibre “D’entre els morts” de Pierre Boileau i Thomas Narcejac, dirigida per Alfred Hitchcock.

Malgrat ser un film antic, pot ser que algú no l’hagi vist i vulgui fer-ho. A continuació explico l’argument i desenllaç, o sigui que esteu avisats.

Un exdetectiu de San Francisco, John ´Scottie´ Fergusson (interpretat per Stewart) pateix vertígen, com a consequència del qual ha hagut de deixar la professió. Ja retirat, rep un encàrrec d’un amic seu al qual no pot dir que no: investigar la dona d’aquest, la Madeleine. (interpretada per Kim Novak) Comença a fer-ho i descobreix que aparentment aquesta dona està obsessionada amb una rebesàvia seva, la Carlota; que està posseïda pel seu esperit i convençuda que aquest la vol matar. Per això s’intenta suicidar, però Fergusson ho impedeix. Aleshores s’enamoren, però ell no pot impedir que, al capdavall, ella mori.

Ell queda profundament tocat per aquest fet, i l’espectador un pèl desconcertat, perquè sembla incert cap a on avança la trama. Al cap d’uns dies, en Fergusson es creua casualment  amb  Judy Barton, una noia molt semblant a la Madeleine. Comença a sortir amb ella, però ho fa perquè de forma obsessiva el que vol és transformar la Judy en la Madeleine que va perdre. I és en aquest punt quan el film, i la direcció de Hitchcock brillen més i quan tot té sentit de cop.

La possessió de l’esperit, els somnis de la Madeleine, que els porten a tots dos a una antiga missió espanyola, la mort d’ella… Tot ha estat en realitat una conxorxa orquestrada pel marit per tal de desfer-se de la seva dona. Com a amic íntim de l’´Scottie’, el marit sabia que no es negaria a investigar la seva pretesa dona i, a més, coneixia el problema d’ ´Scottie´ amb les alçades.

Però la realitat sovint té la virtut d’imitar la ficció i, en aquest cas, una petita errada de la Judy fa que en John s’adoni de la veritat i, al final, aquesta acaba morint de la mateixa manera i al mateix lloc exacte on ho va fer la Madeleine, la qual cosa atorga al film una especial càrrega simbòlica.

Dos exemples brillants de l’art del cinema com a mitjà per evidenciar que les realitats no son sempre allò que [ens] semblen. De vegades perquè són mentides que els altres construeixen. Altres perquè la ment, sovint molt més fràgil que no ens pensem, es trenca i es deixa envair per una realitat alternativa amb la qual pot trobar un nou equilibri, estable, quan, pel que sigui, el pes de la nostra realitat és massa gran per suportar-lo.