Art. Realitat donada versus creació de realitat

There are other worlds than these (John, “Jake”, Chambers)

Aquesta frase, d’un dels personatges de The Dark Tower, resum l’argument de l’obra més ambiciosa de Stephen King.

Però, a més, és també el live motive d’aquest blog.

Què és la realitat?

I què és la creació, literària i, obrint el ventall, artística?

Aplicant la Navalla d’Ockham, podem triar que la realitat “real” és la que vivim quotidianament, la nostra “experiència” vital, que va minvant segon a segon el seu contingut a mesura que ens apropem cap a l’instant final.

Però aquest argument-com qualsevol altra que s’inclogui en el camp de la reflexió filosòfica- és rebatible. Perquè, no és el mateix principi d’Ockham, d’un monjo franciscà del segle XIII, una reflexió més?

La meva opinió és que, un cop defugits tots els aproirismes, com el principi de causalitat per exemple, que condicionen el marc conceptual, totes les possibilitats estan en peu d’igualtat. I si introduïm la mecànica quàntica, qui diu on són els límits? Qui diu que no estem, literalment, creant realitat quan duem a terme el procés creatiu, allò que ens diferencia i eleva per sobre de la resta d’espècies (o aquesta hauria de ser la idea si més no)?

És un tema recurrent per a multitud d’autors, tant en el camp de la ficció com de l’assaig (Clive Barker ho tracta magníficament a Everville: The Second Book of the Art, al darrer capítol,  “Leaves from the Story-tree”). De fet, és el tema perquè, en certa manera, és la recerca del sentit de la nostra mateixa existència.

En aquest blog doncs hi pot cabre qualsevol temàtica, disciplina o suport que promogui o contribueixi a aquesta dialèctica.

Us invito a que hi dieu la vostra!

2 pensamientos sobre “Art. Realitat donada versus creació de realitat”

  1. Hola Joan,
    En no haver llegit ni el text de King ni el de Barker que esmentes -molt malament, ho sé-, no puc opinar amb ple coneixement de causa. Bo i així, diria que:
    a) Si una cosa queda clara amb la mecànica quàntica, així com en en les disciplines humanístiques i socials, és que entre l’observador i el fenomen observat hi ha una interacció que, a més, és dinàmica, és a dir, crea realitat. Conèixer, o mes ben dit, intentar conèixer, equival, en certa manera, a co-construir realitat.
    b) Al mateix temps, però, estem condicionats per la nostra ment, pels nostres sentits i les nostres categories mentals. La neurociència ens ensenya que el cervell és un òrgan imperfecte que crea uns determinats “mapes” de la realitat, unes estructures que són, alhora, condició sine qua non per a conèixer quelcom i elements que ens limiten l’accés a la realitat més profunda d’allò que volem conèixer. En termes kantians, estem condemnats a conèixer només allò que se’ns manifesta als sentits i a la raó, mentre que el noümen -l’essència- queda fora del nostre abast.
    c)Tanmateix, l’art i la creativitat en general desafien l’esquema anterior. Són, tal vegada, una via diferent, i en certa manera superior, de copsar la realitat (i, alhora, de construir-la, tal com deia abans)? No ho tinc clar, però és quelcom suggerent

  2. Hola Lluís, no havia vist el comentari, el PRIMER del meu blog, thankee!

    Dius molt bé, que intentant conèixer el noümen, co-construim el fenòmen.

    Però a banda de M.Q., és angoixant la relació cos-ment, o ànima o dígue-li com vulguis. Segons Antonio Dalmasio, tots els patrons neuronals s’originen bàsicament a partir de respostes als estats continuament canviants de l’organisme (la matèria extensa d’Spinoza).

    Segons Dalmasio,
    “El nexe que ens falta descobrir (la guspira entre patró neuronal i imatge) podria ser simplement una discontinuïtat localitzada en els punts crítics de trobada de moltes regions cerebrals implicades en la cartografia dels diferents estats corporals.” (Damasio, Antonio. “Cuerpo, cerebro y mente”. A: Damasio, Antonio. En busca de Spinoza: neurobiología de la emoción y los sentimientos. Barcelona: Crítica, 2009)

    Però evidentment, això semblen uns pilars molt febles per a sustentar l’edifici de la creativitat artística i les fites que la mateixa és capaç d’assolir. És realment suggerent, per a no dir angoixant, fins el punt que per donar-hi resposta fàcil s’inventen els déus.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *