Cases i coses boniques

Sobre JMO joan Masip…

 

Gratacel de Nova York
Chrysler Building

Els diferents viatges realitzats als EUA, Regne Unit i diferents països europeus, m’han aportat visions de les diferents tècniques i materials de construcció utilitzats -per exemple, l’arquitectura de gratacels de Nova York o les construccions unifamiliars típiques de Gran Bretanya, les Cottage Style Homes; cases victorianes humils, amb grans xemeneies exteriors, fusteria exterior arran de façana i ampits interiors.

Cottage style
Cottage Style Home

Als EUA, aquesta arquitectura de cases “estil cabana” va prendre tres formes: la de les mansions Romàntiques victorianes típiques de Nova Anglaterra, la de l’estil Nostalgic Country-Style que recorda a les típiques pel·lícules de l’oest americà i la de les cases estil colonial més pròpia dels estats del sud.

Questió de sostenibilitat

How much does your building weigh Mr. Foster?

I’ve been recently told by a librarian -not an architect, funny, uh?!- about this documentary. It’s a must see not only for any architect but for any sensible soul, given its beauty; the relationship between: art, spiritual and material world, that Foster‘s designs and construccions so well show.

This is a link to the full youtube video

Among other subjects, the sustainability is the primal matter that worries Mr. Foster and the one he cares the most in his projects. We learn through the film that, while the developement in the Western World took 200 years, it’ll only take a few decades in the emerging economies. Architects have to make possible that this inevitable process doesn’t lead to the extintion of humanity as species -these are Foster‘s literal words, at the Ibory Press Debates, in Madrid, 2009.

The final part of the film presents the experimental design of Masdar City, a project that the architect has undertaken in Abu Dhabi. In the Ibory Press in Madrid 2009, he claims that it’s unbelieveable, it’s shocking, that given what’s at stake, there’s only one such a project as Masdar City and that there should be a hundred other urban experiments like that one. It’s an issue for political initiatives before it’s too late.

 

Potser no feia falta?

End of watch

King, Stephen. End of Watch. London : Hodder & Stoughton, 2016. Cop. by Stephen King, 2016. 351 p. ISBN 978 1 473 63400 8. The Bill Hodges Trilogy ; [3]

End Of Watch

Com que us vaig dir que escriuria la ressenya de la tercera part de la trilogia de Bill Hodges, el detectiu retirat, aquí va la meva impressió del llibre.

Lamento reconèixer que he quedat una mica decebut. No ho sé, potser tenia massa expectatives, després de Finder Kepers, que vaig trobar molt bo. O potser no estava en el mood adequat, no ho sé, repeteixo. El cas és que m’ha costat acabar-lo, i dir això d’una obra d’SK és dur per a mi.

Hi ha dos factors o motius que pesen per deixar-me aquesta amargor:

El primer és la predictibilitat. És cert que algunes novel·les de King semblen cridar que han de ser portades al cinema – 11.22.63, per exemple, que no he vist i tinc moltes ganes de veure-, altres no.  Estic pensant en The Dark Tower , que mai s’hauria d’adaptar a cinema, perquè segur que faran malbé l’obra mestra més gran de l’autor (d’altra banda, l’adaptació i ampliació en format còmic sí que va ser una magnífica aposta, i el primer cicle, amb Jae Lee, és una obra d’art en majúscules), Duma Key, o Under the Dome, la qual la CBS ha adaptat en sèrie de TV de 39 episodis, que no he vist ni penso veure i que sembla que no van rebre bona crítica, especialment el darrer. (Això no impedeix que Under the Dome sigui una novel.la boníssima, i el final és típic de King -a l’estil d’It i altres èpics- però, repeteixo, no és la més adequada per a traslladar a pantalla, ni petita ni gran.)

Tornant al que ens interessa, End of watch, deia que, en primer lloc, és un thriller predictible que respon a tots els clixés que esperaries en una pel·licula de suspens en la qual saps que el detectiu enxamparà a un dolent molt dolent i molt llest, però bastant ximple al capdavall. I aquesta novel·la sí que sembla quasi més un guió de cinema novel·lat que no una història que s’hagi fet ella mateixa, essent King el receptor d’allò que li arriba -com ell acostuma a definir el seu procés creatiu. En aquest cas, sembla que totes les peces es fan encaixar de manera una mica forçada. (aquesta és la meva impressió, say sorry)

En segon lloc, aquesta concepció de thriller a la qual no ens té acostumats el mestre, no seria del tot dolenta si, com passava a Mr. Mercedes, la trama se centrés en personatges ben desenvolupats i acció/suspens dins d’un context real. Però no és així. Aquesta vegada SK no deixa fora els poders paranormals/sobrenaturals.

El que passa a aquesta tercera part de la trilogia és que Bradi Hartsfield (“Mr. Mercedes”), com a conseqüència de la contusió traumàtica que rep al final de la primera novel.la i que el deixa en estat (simulat) semi catatònic, no es va a podrir a la presó la resta de la seva vida sinó a un centre psiquiàtric. Allà, un metge l’utilitza durant tres anys com a conillet d’índies per a provar diferents drogues.

No queda clar si per aquesta experimentació, si pel trauma cranioencefàlic o per una combinació d’ambdues causes, però el fet és que Bradi desenvolupa poders psicotelekinetics, gràcies als quals, encara que el seu cos estigui fet una piltrafa, és capaç d’envair-ne d’altres per a dur a terme el seu propòsit, que no és altre que portar a tants adolescents com pugui a cometre suïcidi. I per a aconseguir aquesta gesta, Hartsfield utilitzarà una partida de videojocs obsolets que és capaç de trastocar, com a super capacitat que és per les tecnologies, introduint-hi missatges subliminars que hipnotitzen a tots aquells els quals utilitzen els videojocs i els porten a cometre suïcidi.

Personalment, no vaig gaudir llegint aquesta pseudobarreja de Carrie i The Dead Zone amb una novel·la i una trilogia que teòricament anava d’un altre pal. Però jo no sóc King i ell sabrà.

Està clar que la novel.la està pensada, i la càrrega important que hi surt de Twitter, Facebook, APPs i trama al voltant de les tecnologies actuals, deixa clar que SK cerca escriure coses que venguin en l’actual societat de les xarxes socials. Altre cop, ell sabrà. Però no és el que jo esperava -anyway, qui sóc jo, no? hahaha 🙂 .

Bé, llegirem el seu darrer conte, Cookie Jar, disponible online a text complet, a veure que tal…

Bazard Of

… i també tenim pendent les històries de The Bazard of Bad Dreams. 

I hi ha altres autors també!!! 😛

Fins a la propera entrada, long days and pleasent nights.

 

Realitat emmascarada

Vértigo y Cisne Negro

Darrerament he vist dos films que giren al voltant de la construcció de realitats que, sense ser-ho, esdevenen generadores de conseqüències completament reals per als seus autors. L’un és “Cisne Negro”, protagonitzada per Natalie Portman, l’altre, “Vértigo”, el clàssic d’Alfred Hitchcock protagonitzat per James Stewart.

“Cisne Negro” és una mena de faula, que narra la transformació literal d’una ballarina de Ballet en el cigne negre, o, dit d’altra manera, en el seu costat més fosc, i desconegut per ella mateixa.

La Nina (Portman) és una ballarina completament absorbida per la danza; treballa a una companyia de Nova York i sobtadament rep l’oportunitat d’interpretar el cigne negre a la representació que fan del Llac dels signes, substituint a l’anterior noia. La Nina és una perfecta ballerina, i això fa que se senti molt còmode interpretant el cigne blanc; però el director de l’obra no en té prou amb la seva perfecció estètica, li exigeix que es deixi anar, que trenqui les seves barreres mentals, i a més, que ho faci també en el pla personal, perquè la coneix i sap que està fortament reprimida. Thomas Lery, el director de l’obra (interpretat per Vincent Cassell) vol que tregui i experimenti les seves pulsions sexuals, de frustració, d’enveja més ferotges, per donar vida al cigne negre. El que ningú, ni ella mateixa, preveu és que aquesta pressió la portarà a crear una realitat mental paral·lela que a poc a poc anirà envaint la seva forma de copsar, concebre i interactuar amb la realitat del seu voltant, que es va desintegrant a mesura que ella s’abandona a la metamorfosi i converteix l’objectiu d’assolir l’èxit absolut en la representació, en la seva única raó de viure.

Dos factors juguen un pes decisiu en el seu progressiu desequilibri mental: d’una banda, una mare terriblement exigent que de jove va voler triomfar en el món del ballet però no va aconseguir arribar a enlloc i que permanentment la culpa a ella -al fet d’haver-se quedat embarassada i, despés, d’esdevenir una mare soltera- d’haver estat el llast que ho ha impedit; de l’altra, l’angoixa de no donar llibertat a la seva homosexualitat o, ni tan sols, a l’experimentació del plaer en ella mateixa, a causa del condicionament de la seva mare, que l’ha adoctrinat en viure només per la dansa i que la vol apartar tant com pugui d’establir relacions personals i, en general, d’interaccionar amb la vida fora de l’art.

El que passa és que el joc de miralls permanent, i creixent, que s’estableix entre el món real i les representacions mentals de la Nina fan que l’espectador també vagi perdent els seus agafadors i li resulti cada vegada més difícil distingir entre ambdós móns. (d’aquí la magistralitat de la pel·lícula i del seu director –Darren Aronofsky-)

“Vértigo” és molt més  entenedora. Es tracta d’una gran obra de suspens de 1958, basada en el llibre “D’entre els morts” de Pierre Boileau i Thomas Narcejac, dirigida per Alfred Hitchcock.

Malgrat ser un film antic, pot ser que algú no l’hagi vist i vulgui fer-ho. A continuació explico l’argument i desenllaç, o sigui que esteu avisats.

Un exdetectiu de San Francisco, John ´Scottie´ Fergusson (interpretat per Stewart) pateix vertígen, com a consequència del qual ha hagut de deixar la professió. Ja retirat, rep un encàrrec d’un amic seu al qual no pot dir que no: investigar la dona d’aquest, la Madeleine. (interpretada per Kim Novak) Comença a fer-ho i descobreix que aparentment aquesta dona està obsessionada amb una rebesàvia seva, la Carlota; que està posseïda pel seu esperit i convençuda que aquest la vol matar. Per això s’intenta suicidar, però Fergusson ho impedeix. Aleshores s’enamoren, però ell no pot impedir que, al capdavall, ella mori.

Ell queda profundament tocat per aquest fet, i l’espectador un pèl desconcertat, perquè sembla incert cap a on avança la trama. Al cap d’uns dies, en Fergusson es creua casualment  amb  Judy Barton, una noia molt semblant a la Madeleine. Comença a sortir amb ella, però ho fa perquè de forma obsessiva el que vol és transformar la Judy en la Madeleine que va perdre. I és en aquest punt quan el film, i la direcció de Hitchcock brillen més i quan tot té sentit de cop.

La possessió de l’esperit, els somnis de la Madeleine, que els porten a tots dos a una antiga missió espanyola, la mort d’ella… Tot ha estat en realitat una conxorxa orquestrada pel marit per tal de desfer-se de la seva dona. Com a amic íntim de l’´Scottie’, el marit sabia que no es negaria a investigar la seva pretesa dona i, a més, coneixia el problema d’ ´Scottie´ amb les alçades.

Però la realitat sovint té la virtut d’imitar la ficció i, en aquest cas, una petita errada de la Judy fa que en John s’adoni de la veritat i, al final, aquesta acaba morint de la mateixa manera i al mateix lloc exacte on ho va fer la Madeleine, la qual cosa atorga al film una especial càrrega simbòlica.

Dos exemples brillants de l’art del cinema com a mitjà per evidenciar que les realitats no son sempre allò que [ens] semblen. De vegades perquè són mentides que els altres construeixen. Altres perquè la ment, sovint molt més fràgil que no ens pensem, es trenca i es deixa envair per una realitat alternativa amb la qual pot trobar un nou equilibri, estable, quan, pel que sigui, el pes de la nostra realitat és massa gran per suportar-lo.